dilluns, 15 de juny de 2015

L’ENDRAPA-SOMNIS.


El Pol, de molt petit tenia al seu costat un fidel amic que l’acompanyava cada nit al llit. Era el seu company de sons, d’il·lusions i al mateix temps aquell amic que sense demanar-li res ni fer-li cap retret el protegia dels malsons de la nit. 

Simplement era un peluix que l’havia regalat l’àvia quan encara era un nen d’un any. No mancava mai la seva presència a la cita nocturna, ni el Pol se’n oblidava mai del seu estimat nino per anar al llitet.  

Però quin era l’amagat secret del nino bategat amb el nom de Tito, doncs en tenia uns quants com diversos eren els seus treballs. Un dels seus principals deures era protegir l’esquena del Pol, ja que aquest era exageradament poruc. El nen quan el tenia al llit sempre li semblava que ningú el podria atacar a traïció. Aleshores, aquesta era la primera de les missions del Tito, donar seguretat al nen quan dormia. 

Ens cas d’alguna escridassada, per qualsevol malifeta, sempre el Tito era el més amatent dels amics, s’abraçaven ambdós i el peluix eixugava les llàgrimes del nen.  

I l’altra feina que ningú coneixia, però era la més principal, atrapar els malsons que durant la nit poguessin esdevenir un perill per la tranquil·litat del Pol. Era, ben bé, un endrapa-somnis. Com una esponja els recollia dins la seva panxeta i els guardava, entremig de les serradures del seu cos, sense deixar-los veure mai més el sol. 

Així va ser durant molts anys,  el Pol sempre tenia el seu amic al llit, però un dia com passa sempre en el transcurs dels anys en Pol va créixer, va conèixer una noia i s’enamora. Aleshores el Tito va ésser amagat, ben embolicat i protegit amb naftalina, i va passar a ser l’hoste de l’armari del traster. 

Vam passar molt anys. El Pol ja era un vell, la companya de sempre havia mort. Els fills i els nets anàvem per la casa traginant sense fer soroll, però mirant si havia alguna cosa per arreglar. El Pol, ja molt malalt descansava al llit sense esmà per aixecar-se. Durant la revisió familiar dels trastos guardats a la casa, la néta gran, la Míriam, va trobar al fons de l’armari un embolcall, l’obrí i troba l’oblidat nino. Encuriosida va portar-lo als seus pares, però aquest no vam poder resoldre la qüestió: d’ells no era el nino. 

Preguntaré a l’avi- va dir la néta. Al veure’l el Pol que quasi no és movia va alçar els braços i va dir: Tito, i agafant-lo el va estrènyer fortament damunt el pit. 

L’endemà al matí, el Pol era mort però amb un somriure als llavis, el Tito havia complert la seva darrera missió, treure-li la por de l’últim viatge. 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada