GUERRA AL DESERT. I

El coronel Douglas Hunter, oficial de comunicacions i els seus homes muntats en vehicles lleugers segueixen el camí que marquen les cadenes dels tancs que davant seu avancen obrin el camí. Els soldats d’infanteria pujats en camions de transport de tropes observant atentament els voltants de la pista i el poblat, quatre cases mig derruïdes, cada vegada més proper. Esperen el moment que ja prop dels primers edificis mig en ruïnes el oficials els manin baixar a la sorra del desert i amagant-se rere les moles d’acer caminar fusell en mà cercant l’emboscat enemic. Només s’escolta el so dels motor dels monstres d’acer i els dels vehicles que els segueixen. Els aparells de radio-comunicació sonen en la part posterior del vehicle que porta al coronel, un parell d’homes posen en contacte a les diferents parts de l’exercit.  

Res altera les tropes dels països confederats en la seva lluita contra el dictador que s’ha atrevit desobeir les ordres del països més poderosos de la terra. Bé, aquesta era la primera suposició ara després de derrotar-lo no saben exactament contra que lluiten. Però les gents del país si que sap que cada vegada viuen més miserablement  i que si abans malvivien sota els capricis del dictador, un individu del seu propi país, ara moren igualment bombardejats per totes les faccions en lluita. 

Els quatre  genets de l’Apocalipsi han estès les seves urpes pel país que es defensa com pot contra la pesta, la guerra, la fam i la mort. Tot ha estat destrossat o saquejat amb la excusa de la seva conservació del patrimoni humà. Però el poble mora gràcies a l’armament i el foc creuat d’uns i altres. 

El coronel Douglas assegut al seient del costat del conductor mira amb recança el paisatge i recorda com l’havia visitat en el seu viatge de graduació. Aleshores havia admirat els meravellosos tresors deixats per les diferents civilitzacions que havien viscut en aquell territori. Molts d’aquestes admirables obres actualment són caigudes, abandonades i mig ensorrades en l’arena. També sent enyorança pel tracte amable i amistós de la gent senzilla del poblats on va pernoctar i conviure. 

Ara només veu destrucció, i nota la por a morir que tenalla els pensaments dels seus propis homes. La formació on serveix ha de fer una neteja del poble sota la sospita que grup enemics armats s’amaguen en les restes quedant així a la rereguarda del front de batalla i poden produir emboscades, escaramusses i altres atacs guerrillers. Al mateix temps el grup ha d’assegurar la posició per a què el gros de la línia de foc pugin establir una via de subministrament d’armes i queviures.  

Tot està en silenci només trencat pel remor dels motors. Un sol inclement cau sobre el terra i la panoràmica brillant sota els raigs solars és enlluernadora. A la llunyania s’escolta el so dels canons segurament bombardejant la capital de la regió. 

Sobtadament veuen venir en direcció seva una ambulància que corra donant tombs en la pista  mig asfaltada. El conductor fa que corri a una velocitat inaudita pel estat dels ferits que pugi haver en el seu interior. Mentre condueix fa sonar el clàxon com avisant d’algun perill.  

L’avantguarda para sorpresa i estableix posicions per cas d’atac. Els infants han saltat dels camions, i protegint-se amb els vehicles avancen per la sorra fins a les moles d’acer per veure que és el que succeeix i informar. 

En aquestes una doble detonació sona d’una runes de pedra i l‘ambulància esclata impactada pels projectils. El vehicle s’alça pels aires i fent quasi un doble salt mortal s’estavella contra el sòl. Les portes s’obren i cauen de dins una sèrie de lliteres amb els homes que eren allitats. 

Els tancs responen a l’atac i poc després la posició enemiga és arrasada completament, però des del poble continuen disparant contra soldats. Algun cau malferit. Bombes i explosions travessen de una línia a l’altre. Sona en l’aire el xiulet dels projectils i el seu soroll a l’impactar damunt la sorra que es tenyeix del color vermell de la sang. Un grup d’infants recolzats per la presencia dels vehicles pesats avancen i malgrat la forta resistència guanyen la posició.  

El coronel Douglas mira el vehicle sanitari completament desballestat i observa com retiren a una soldat. Després s’assabenta que li van tallar un braç per causa d’una explosió d’una bomba terrestre, ara degut a l’accident ha perdut l’altre. Segons el seu assistent quan l’han recollit ja estava desvariant, no és queixava del membre darrerament perdut, sinó de l’operat. Quan la retiren exhala el darrer sospir i els seus bells ulls, de color verd mar, ja morts miren al desert. 

CONTINUARÀ...

 

Miquel Pujol Mur.