dissabte, 13 de juny de 2015

EXPLORANT LA COVA DELS GOLLS




Era la segona vegada que entràvem en aquella cova. La primera fa un parell de setmanes, amb uns amics. Aquell dia no portàvem cordes ni llanterna i no va endinsar-nos massa. Era una gruta fabulosa, perduda en aquell indret muntanyenc. L’entrada estava  mig dissimulada entre uns matolls, per la qual cosa ens va costar de trobar. Segons el Xavi, el seu avi si havia amagat durant la guerra i per això aquell primer dia anàvem a intentar descobrir  el lloc on era. Un cop dins, quan ja s’anava eclipsant la claror de l’entrada , i davant uns revolts sinuosos dins la cavitat, vam decidir ser  prudents i tornar un altre dia ben equipats.
Avui amb dos companys  més, anem prou equipats, com per arribar a les entranyes de la terra. Allò era un dir, perquè aquells tres jovenets, es pensaven que  amb una corda i unes llanternes  en tenien prou per fer d’espeleòlegs  i desentranyar els possibles racons i avencs de les cavitats profundes.

Feia estona que avençàvem, la cova era immensa, impressionant. Havíem fet diversos revols, la fosca era total, sort de les llanternes , se sentia la remor de l’aigua que baixava per les parets.   Tot d’una el Pep es va parar, hi havia un saltant, no era molt profund, vam lligar la corda en uns sortints de roca i vam descendir capa avall. Hi havia dues ramificacions, vam seguir per una. Allò era de lo més emocionant, la cavitat s’estrenyia, havíem de passar de un en un. Jo anava al davant, pel que pogués ser seguíem agafats de la corda, que fèiem seguir ben agafats tots, ja que després hauríem de tornar a pujar.  De sobte sense preveure-ho em torno a topar amb un altre desnivell , em trobo baixava agafat de la corda que s’anava desenroscant, aquell salt era impressionant no s’arribava maia baix. Els amics es van quedar a dalt  tirant de la corda perquè no baixés de cop. Anava ven arrapat a la paret que era llisa i relliscosa, no hi havia cap sortint on poder-me agafar. Enfocava la llanterna avall i no es veia el final.
¾   Ei, tibeu-me amunt, que aquest cingle sembla que no té final.

Encara que tibaven la corda aquesta s’esmunyia avall i jo anava baixant, baixant. Em vaig espantar
¾   Que no vull baixar més!!! això es perillós, a més  es va estrenyent l’avenc.

El soroll de l’aigua era cada cop més potent, segurament hi havia un riu subterrani. Llavors va succeir. La corda es va desenganxar de cop i va arrossegar els dos companys cap avall. Van caure sobre meu i tots tres cridàvem, les llanternes ens van caure al fons,  la fosca era total, i encara anàvem baixant i cridant.
Com podia ser que allò no  tingués fons , cada vegada anàvem més de pressa avall... i quèiem i quèiem... cridàvem , però mai ningú ens sentiria... i baixàvem...baixàvem. Jo, suava i suava...

Em vaig despertar tot agitat i completament amarat de suor , però visiblement alleujat,  “ Uf, per sort que tot només ha estat un somni”

07/06/2015/

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada