divendres, 26 de juny de 2015

ELS PLORS D’UN XICOT.


Aquesta història, és una mica especial. Ve a compte de que no estava gens inspirat amb el tema de trobar un noi jove, plorant al carrer. Aleshores viatjant en cotxe la radio va parlar d’una nova pel·lícula. Un tema tabú com molts que actualment surten a raó d’aquest film tan anomenat de “Les ombres de Grey”. Sembla ser que ara descobrim unes coses que fa tres mil ja es practicaven. Déu va voler acabar-les amb el Diluvi, però deu ser tan interessant que el cap humà no para de barrinar-hi una i altra vegada.  

Sense més preàmbuls començo aquesta narració. 

La Laia davalla pel carrer principal de la població. Ha quedat a trobar-se amb el seu germà Roc. Sap que ho esta passant malament a causa de la separació dels pares. Més, i sort que el motiu no s’ha escampat massa, perquè el pare ha marxat amb un altre home.  

A ella no l’ha afectat massa, perquè viu independent, malgrat només tenir vint anys. No va voler viure sota la vigilància dels pares. Acabada de complir la majoria d’edat va emancipar-se i va marxar a viure amb el xicot. Certament en aquest període de temps ha canviat varies vegades de noi i sap que serveix de tema de xafarderia a les velles comares del poble. Però tant li fa, la vida és la vida, i no fent mal a ningú ni manllevar diners pot anar a qualsevol lloc amb la cara ben alta. 

Quan arriba a la plaça queda sorpresa al veure al Roc assentat en un banc, amb el cap cot entremig de les mans, ràpidament s’adona que està plorant.
¾    Què és això? Què et passa? T’has fet mal?- inquireix- Roc, contesta’m! 
¾    La mare té una amiga.
¾    Com dius!
¾    Si què la mare, té una amiga. Avui me l’ha presentat i ve a viure a casa.
¾    Bé noi, que hi vols fer. És gran. Tu també en comences a ser. Ja tens quasi divuit, no. I tot això ja saps con funciona. no ets pas un nen verge i de missa. Roc, ànims hi ha que tirar endavant. I no ploris que pensarà la gent de tu i de tots nosaltres.
¾    Tu rai, que t’ho has muntat a la teva manera. I jo què?
¾    Tu, què? No t’entenc sembla que tinguis deu anys.
¾    Sí, jo què? Jo, el mascle alfa de l’institut. El que es portava totes les mosses de carrer. Ara què? Assenyala’t per tenir un pare homo i ara també la mare. Tothom tindrà dubtes de mi. Tots pensaran que també un dia o altre sortiré de l’armari.
¾    Home, jo no ho sóc homo i som de família.
¾    Caram! Quin bon exemple a seguir. Si sabessis el que diuen de tu i la teva forma de viure.
¾    Saps què? Madura, nen, madura. Que de més grosses et passaran.
¾    Clar, com tu no vas a l’insti. Fins i tot, el “profe marica” amb somriu amablement.
¾    Mira, ves-te’n al racó més amagat que pugis trobar. Brama i plora fins que no et caiguin llàgrimes dels ulls. Aleshores, aixeca el cap i continua sent tu mateix. Busca i conquista les noies que puguis i fot-li un refús a l’atontolinat del profe.
¾    Sí, tu de fora estant ho veus molt fàcil!
¾    Mira, Roc, cadascú tria el que vol ser. T’agraden les noies endavant i si un dia no t’agradessin i volguessis un home, afronta-ho. Viu-lo el millor possible i sense recances. Però essent tu! No portat per les paraules i les circumstàncies alienes. Siguis una persona! 

El Roc queda un moment pensatiu, finalment s’aixeca, passa el braç per damunt les espatlles de la Laia i li diu a cau d’orella:
¾    Saps què, germaneta, convida’m a sopar. Demà serà un dia millor. Ploraré i donaré la cara a la vida. 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada