JO NO VOLIA. I

Aquest matí al vestir-me ho he notat. Malgrat la nit ha estat tranquil·la, allò no té la flacciditat acostumada. La perversió domina el meu cos. La fotocòpia donada per la mestra contorba el meu subconscient. Vosaltres, ja ho sabeu molt bé, que vull dir, la sexualitat. He arribat al més alt cim pel camí dels pensaments impurs. La provocativa fotocòpia ha fet que els meus circuits mentals estiguin força alterats. Al mateix temps, com una pila elèctrica, tot jo, sóc carregat d’aquesta substància anomenada testosterona. 

I ho sé! i Tant que ho sé!! Quan em succeeix aquesta maldestre circumstància el meu ego es torna irreflexiu. No hi ha dutxa d’aigua freda que domini els meus instints. Els pensaments sensuals rebaixen el meu grau d’autoestima. Aleshores no sé a qui m’encomano: si al Senyor, al que agraeixo haver-me donat aquesta potència; o al dimoni, que em fa mil suggeriments a quin més  descabellat. 

Tot això, per culpa d’una fotocòpia entregada en mà per la professora amb un sardònic somriure. Bé, ja sóc al carrer i donada la meva situació temperamental em recordo d’aquella finestra, mig tancada i mig oberta. Des d’ella puc observar com la parelleta fa totes aquelles cabrioles, que a mi m’agradaria fer, si tingués més anys que els meus catorze. 

Sigil·losament poso uns totxos, un a un, per arribar a l’alçada de la finestra. El jardí és encara una mica fosc tot i que comença a aclarir-se amb l’arribada de la matinada. La tanca de brucs ben tallats eviten que ningú en vegi des del carrer. 

M’alço damunt la pila de totxos i guaito la jove parelleta que, com sempre, han començat els seus jocs carnals. Ara, l’un llança una peça de roba, ara, l’altra l’imita llançant-ne una altra, fins ... Poc després, rere uns petons, inicien l’habitual sessió acrobàtica, d’això, que li diuen amor. Quan arriben al moment àlgid, entremig de xiscles i sospirs, jo també sospiro.  

De sobte la porta s’obre i ressona un crit. No un crit d’haver-se fet mal, no. Sinó un crit, que sortint de l’ànima mostra l’ofensa rebuda. Un dens crit de deshonor, més aviat, que ha omplert l’espai de l’habitació. Han entrat els pares. Aleshores, m’he adonat que no sabien res de la presència masculina.  

La noia tapant-se amb el llençol. El Romeu de poble, protegint allò que segons el moment costa d’amagar. La mare esblanqueïda la cara, esmaperduda i amb els ulls esbatanats com plats rodons, a l’adonar-se que la nena no és tan nena. El pare, vermell, al veure’s deshonrat. Potser es pensava que era la primera vegada. Jo ja sabia que no, els havia admirat en anteriors ocasions. Aquella noia que ell havia posat en un pedestal creient que era tan pura com la Verge, li ha tombat el rei d’escacs. 

Llavors, com un llamp, la desgràcia ha caigut damunt meu. A causa dels meus desordenats moviments i a l’ensurt de l’aparició dels pares l’atalaia de les meves furtives mirades ha trontollat. He caigut a terra tan llarg com sóc. He cridat de dolor i de ràbia.  

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.