divendres, 5 de juny de 2015

CONTE: EL FILL DEL GUARDABOSC. I


 
L’avi Miquel passeja pel parc amb el seu nét Isidre. El matí és solejat i no bufa gens d’aire. És un plàcid i agradable dia de primavera. Han estat visitant els principals atractius que ofereix el lloc, han vist els gronxadors, el tobogan, la pista de sorra i el castell encantat. Fins i tot, el mogut nen  s’ha ficat a explorar tots els racons de la simbòlica màquina de tren. Finalment cansats, potser més l’avi que el nét, han decidit reposar una estona en un banc proper a l’estany d’aigua. Alguna granota fa sentir insistentment el seu rauc.
 
El banc es situat sota un gran arbre i un bon dia, com avui, els protegeix dels raigs solars. Beuen una mica d’aigua que previsorament amb portat i l’un al costat de l’altre romanen asseguts. L’Isidre, girant el seu ros cap pregunta:
¾    Escolta avi, tu deus saber contes? Per què no m’he expliques algun?
¾    Ull, Isidre! Els contes a vegades són molt llargs. No sé si t’agradaran els contes de l’avi.
¾    Va, avi, compta’m un!
¾    D’acord! Si no t’agrada m’ho dius i ho deixem per un altre dia que vinguis.
¾    Va, comença avi. Que m’agradarà molt.
¾    Escolta’m, Isidre. En un lloc molt llunyà, en l’antic país dels contes, havia el fill d’un dels guardabosc del marquès que habitava en una cabana enmig del bosc. Vivien en l’humil casa tota la família. Però com era el més petit dels germans...
¾    Sí, com jo.
¾    Calla, Isidre! Ara que he agafat per un cap el fil del conte no m’interrompis que em perdre.
¾    Va! Ja callo. Però continua, avi. Que tu en saps molts de contes.
¾    Això com era el més petits del germans gaudia de més llibertat que els altres obligats a ajudar a les tasques de la casa. El nen, li direm Abel, corria lliurement pel bosc. Es banyava al gorg del rierol que baixava l’aigua pura i cristallina de la muntanya i de la neu.
¾    Buf!!! Quin fred!
¾    Si ja ho sé, a tu no t’agrada l’aigua freda. Clar, estàs acostumat a les comoditats de la ciutat. Ara, deixa’m continuar. Mira el conte és de molts anys enrere i el teu avi també en té molts. A vegades tots dos, el conte i la memòria de l’avi queden mig ennuvolats. 
¾    Continua, avi!- diu l’Isidre, posant tendrament la mà damunt la cama de l’home gran. 
¾    Doncs, l’Abel era allerat com el vent. Corria, nedava i pujava pels troncs dels arbres. Com un esquirol, lliure en l’aire i ràpid al terra.
¾    Avi, jo també em pujo als arbres. Ho vols veure?
¾    No m’aturis que em perdo. A veure?- l’avi rumia- Per on anàvem? A sí, ara em venen els records a la memòria.  Una vegada el pare va dir-li a l’Abel que havia de portar un encàrrec a la casa del marquès. 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada