dimecres, 12 de juny de 2013

UNA TROBALLA AL BOSC.

La família ha sortit ha passar la tarda a un bosc proper a la ciutat on viuen. El pare i el nen petit, el Joanet, juguen a pilota en la petita explanada encerclada d’arbres que han trobat després de buscar i buscar, separant-se dels altres cotxes i de la gent que com ells han vingut a trobar una mica de pau lluny dels carrers cimentats de la ciutat.  

S’escolten els crits del pare que cada vegada que el petit encerta un xut, fluixet, ja què el Joanet només té quatre anys, sembla com si el millor davanter del futbol mundial hagués fet dos gols. 

La Mercè, la mare, amb l’ajuda de l’àvia baixa mentrestant la nevera i la taula i cadires per passar la tarda, fent una fontada com diu l’àvia Maria, aquest cop ha volgut acompanyar-los per aprofitar els darrers raigs de sol de la tarda primaveral. Les dues dones han posat la taula i són assegudes mirant les corredisses del pare que comença a posar-se vermell i a suar de tant córrer rere la pilota per salvar els xuts del petit i maldestre futbolista.  

Quan el Joanet encerta la improvisada porteria, entre dos pins, s’esgargamella fins a perdre la veu.
¾    GOOOOOL! GOOOOOOL!- I salta creient que l’esdevenidor del seu nen serà brillant com jugador de futbol.- GOOoool! Gooo!!!- fins que si l’estronca la veu   

La Júlia i el Rafel corretegen pels racons del bosc buscant plantes, flors i tota mena de petites meravelles que durant l’hivern han canviat d’aparença des de l’estiu passat. Damunt una branca un niu espera nous llogaters.
¾    Tindran feina a arreglar-lo- diu el Rafel.
¾    Sí. Però veuràs que ràpids que ho faran. Si tenim sort i tornem ací veurem els pollets i escoltarem el seu piular. 

En aquestes el Rafel s’acota i mira curiosament al terra, sota una gran noguera. Ajupint-se un xic més agafa de terra una cosa llarga i peluda que agita davant de la cara de la seva germana Júlia. Aquesta sorpresa fa un esgarip i cridà espantada.
¾    Ecs!! Què és això? Un bestiola!!!
¾    No!!! Una bestiola no. Deu ser d’un animaló.
¾    Sembla un plomall però sense plomes.
¾    Va no siguis ruca. Què faries amb un plomall tan petit.
¾    Netejar la meva casa de nines i quedarà molt neta.
¾    Ep!!! Que l’he trobat jo, per tant és meu. 

Amb molta cura la tornen a mira i finalment decideixen anar a veure la mare i l’àvia per preguntar quina cosa sorprenen és allò. La mare, nascuda a ciutat, mira amb desconfiança aquella cosa peluda que els seus fills han deixat amb molta cura damunt la taula.
¾    Ui!! Una pell de rata, que sou marrans. Va llenceu-lo a qualsevol racó! 

L’àvia s’acosta i prenent-la diu sorpresa:
¾    Una cua d’esquirol, Què n’és de suau i bonica. Pobre animalet, com l’haurà perdut o potser... 

L’àvia, nascuda a pagès, amb molts menys estudis, no té cap llicenciatura ni màster coneix la natura. Perquè la terra, el bosc i el món de pagès són la part més forta dels seus estudis.  

Escrit després de trobar una cua d’esquirol al bosc i fen-la servir com imatge al taller d’escriptura. 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada