dijous, 6 de juny de 2013

DISCREPÀNCIES


(Monòleg ) – repetició: veu

 N’estic ben farta. No la suporto. Això de viure al mateix replà amb els sogres, és una punyeta. Sobretot amb la sogra, ell és un tros de pa i mai es fica amb nosaltres...però ella.... buff.  Ja és la tercera vegada que ve aquest matí per  veure que estic fent per dinar. Que si el Jacint fa dies que té l’estomac malament, que si naps , que si cols, que si vull ja em farà ella una cosa lleugera....  Vaja, que si llavors li arribo a dir que si, va per tot el barri escampant que jo no serveixo ni per cuinar, que me’l ha de fer ella. Que si el jovent d’avui dia no sabem fer res. Que si jo estic tot el dia a fora, quan surto del treball en lloc de venir a casa me’n vaig a fer el got amb les amigues. A ella que cony li importa el que faig o el que deixo de fer. Crec que el que té el Jacint a l’estómac són nervis de sentir-la  com diu mal de mi, i es clar jo tampoc em quedo curta. Però es que no puc més;  em treu de polleguera!

Sort que els nens es queden a dinar a l’escola, perquè aquesta és una altre. Que allà ves a saber que els fan i com mengen els petitons. Estan ella a casa, ella els hi faria els que més els agrades . Quan eren més petits i dinaven amb ella, no els agradava gairebé res i ara a l’escola han aprés a menjar de tot,  i a més  hi van molt contents, perquè tots els seus amiguets s’hi queden . Al vespre la majoria de dies,  ve a fer el repàs diari del que cuino per sopar. El peix porta espines, a veure si s’ennueguen, fora millor una altre cosa. Si faig truita, hui!  d’ous només dos a la setmana, que arruguen el fetge. Algun dia l’he  tret de casa de males maneres, llavors , es clar el Jacint s’empipa amb mi i diu que jo no se tractar a la seva mare, que li haig de donar la raó i llavors fer les coses com jo  vulgui. Que no te’ns  gens de ma esquerra ,  -em diu. Ja ho se que no en tinc , però sóc a casa meva i no han de venir a  dir-me que haig de fer.

La neteja, altre qüestió, É s fica amb tot , que si tinc els vidres bruts. Fa dies que no els has netejat! No veu que ahir va ploure. - li dic-  Si ploure, el que et costa molt de fer les coses, - va remugant amb aquella veu de garsa.  Aquests calaixos!, quan fa que no els endreces, no veus que està tot capgirat i ningú no troba res. El dia que vinc per llevar els nens no trobo mai res enlloc. Mentida podrida!   Sempre li deixo tota la roba a punt per posar-los-hi, pels dos, però a la senyora, no li agrada el que li deixo. El dia es presentava molt fred -em diu-  i tu els havia deixat roba molt fresqueta, ve n’havia de buscar una que abrigues una mica. La qüestió és capgirar tot els armaris i tafanejar a tot arreu. De fet no els hi deixaria els nens si no calgués, però dos dies la setmana  haig de treballar a fora,  i és clar...toquen a l’àvia; perquè, pobre de mi que se m’ocorregués fer venir algú de fora de casa per vestir els nens.

Si algun dia tenen febre i llavors algun s’ha de quedar a casa , ja tremolo. El seu fill s’ha hagut de posar seriós per tal que els doni els medicaments tal com els ha prescrit el metge. Una vegada, va deixar de donar l’antibiòtic a la Mariona, i li va fer una cura de les seves, quan es va posar pitjor ens van assabentar del desastre. Amb tot haig de reconèixer que en tinc sort algunes vegades de que estigui disponible, quan els nens es posen malalts de sobte, però no compensa els ensurts i la preocupació que ens dona pensant quina ens la farà ara. Ella diu que ho fa pels petits, que vol el millor per ells, que ella n’havia criat quatre i sempre els havia curat amb herbes i tisanes. No serveix de res de dir que els temps han canviat, ella no vol baixar del burro. Es llavors quan el Jacint s’ha de posar seriós amb la seva mare, amenaçant-la que no els hi deixarem més la canalla si no fa les coses bé. Llavor cedeix. De tota manera sempre comprovem els embolcalls i xarops per veure si  n’ha tret la dosis indicada .

Un consell! que jo sempre dono tant a les  amigues, com nebodes i cosines. Noies, si mai us caseu, la sogra com més lluny de casa  la pugueu tenir millor. És una de les millors maneres per evitar els problemes amb ella i no tenir  discussions  amb el marit.

 
HAN PASSAT 25 ANYS   No hi ha dret! em sembla  que no em mereixo això. Ens acabem de discutir amb la meva filla. M’ha dit que em fico amb totes les seves coses, i que millor que em quedi a casa cuidant-me de les meves,  que ella ja es prou gran per cuidar els seus fills i sap el que necessiten, i amb el marit no m’hi haig de ficar. Jo el que vull es ajudar-la i no em fico mai amb les seves coses, però es veu que ella no ho veu així. Si que li vaig comentar el que sento que es diu pel barri, que el Toni, es veu que beu un xic més del compte.  Com se’m va posar i amb una veu enèrgica i enfadada em va fer marxar de casa seva. Jo només la volia avisar de les xafarderies que corren, que no se’n hagués d’assabentar per tercers.  Però que hi farem.  Si no en vol saber res es cosa seva.

 Bé, jo,  amb la meva jove, ens entenem la mar de bé, com sempre vaig creure que havia de ser. Ells viuen  a Tarragona i ens veiem de tan en tan i els meus néts estan contens de veure’m;   però amb la filla ,  que viu al pis de sota casa...   discutim contínuament, i s’enfada si la vull ajudar. No ho entenc.  Es que és tan fort,  que no ho entenc. Que una filla no es pugi entendre amb la seva mare!   És que si no es veu no es creu.

 – 25 de maig de 2013-

  

2 comentaris:

  1. Bona nit Anna, sembla que la història es repeteix, sigui la sogra o la mare tan se val...i és curiós ella hauria de tenir present que no li agradava que la sogra es fiqués pel mig...El que no interessa , s'oblida ràpidament...
    Petonets.

    ResponElimina
  2. Hola M. Roser, sovint sol passar que critiquem les coses en els altres i llavors cometem els mateixos errors.
    Petons de cap de setmnana

    ResponElimina