divendres, 21 de juny del 2013

SANT MIQUEL DE PERAMOLA VELL. PERAMOLA. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL. 

Seguint la nostra visita a terres urgellenques ens aproparem a Peramola. En aquesta població hi ha dues esglésies sota l’advocació de Sant Miquel, l’actual parròquia situada enmig del poble, i la vella situada en el cementiri.

 
Per causa de la nostra estimació al romànic ens decantarem a fer la visita a aquest edifici. Malgrat tot férem fotografies de la nova, també amb el seus anys d’antigor per posteriors ressenyes. 

De Sant Miquel de Peramola no hi ha esment en època medieval, tot i que si que n’hi ha en segles posteriors. En la visita pastoral de l’any 1575 consta que les teulades de l’església eren en mal estat. Entre aquest any i el segle XVIII és degué substituir l’antiga església, avui al cementiri, per l’actual parroquial. 

Peramola, capital de la baronia de Peramola, el nom es documentat per primera vegada l’any 997 en la persona d’Arnallus de Petramola,   aglutinació de Petram Molam, “massa de pedra”, ”pedra en forma de mola” referint-se amb total seguretat a l’alta mola de pedra que es dreça rere la població, la mola de Sant Honorat.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Altres dades. Els Peramola, els primers barons, gaudiren de força prestigi en la Catalunya dels segles XIII i XIV, amb militars i eclesiàstics reconeguts. Al estinguir-se els Peramola, cap l’any 1430, la baronia passà als Desbrull, després als Zurita, als Pinós-Fenollet, als Ferrandis d’Híxar i als Silva. I et aquí una dada, que donada la nostra afecció berguedana em crida l’atenció: en el testament de Rosa de Silva i Pimentel, comtessa de Sallent, del 1739, pervingué la possessió als Navarrete que vengueren les terres al poble. Un dels membres d’aquest llinatge, Pere de Navarrete (mort 1885), fou membre de la junta carlina de Berga, fracció aristòcrata i oposada a les crueltats del comte d’Espanya.  

Actualment són posseïdors del títol els Ceruti. En la Guerra de Successió, la vila de Peramola. D’ideologia austriacista i considerada com a bressol  comarcal de la rebel·lió, fou durament represaliada per l’exercit borbònic. 

La porta, en arc de mig punt adovellat s’obre a la façana oest flanquejada per dues finestres rectangulars. La porta és coronada per un carreu en el què hi ha gravat un crismó. A la façana sud hi ha una finestra d’una sola esqueixada. 

L’absis és ornamentat, exteriorment , amb un fris d’arcuacions llombardes, en sèries de dues entre lesenes. A la façana es repeteix el mateix tipus de decoració, amb un fris continu d’arcuacions que segueix el pendent dels vessants de la coberta de doble vessant i feta de llosa. Culmina la construcció un campanar d’espadanya. 

Per la disposició de la unió entre l’absis i la nau, les mateixes proporcions d’aquesta, és ben clar que l’obra actual correspon a l’afegitó d’una nau, curta i desproporcionada a un absis què és el darrer vestigi conservat d’una església del segle XI, construïda a la manera llombarda. 

 
Val la pena veure en el cementiri dues esteles discoïdals decorades amb creus gregues.

Cercant dades et donés compte de la riquesa romànica que guarda el teme municipal i ens demostra que hem de tornar a gaudir del bell indret de Peramola. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur. 
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada