divendres, 7 de juny de 2013

NOTÍCIES TELEVISIVES DE DARRERA HORA.

Estava l’home molt tranquil fent una lleugera capcinada, fins i tot, roncava una mica. Cosa habitual i molt natural en asseure’s davant del televisor després de dinar, quan es desperta sobtadament a l’escoltar una paraula que l’esparvera força. 

La paraula ha estat VERT, i la ha dit un d’aquests senyors que manen al govern central de la pell de toro. VERT, perillosa paraula per la pau dels pobles. 

Alarmat per saber, si s’ha preparat alguna altra malifeta a la benvolguda llengua del nostre petit país, abans li deien, aquells que ens apreciaven tant: hablar en vernáculo, com si fos un idioma de segona o un  defecte. Segons el diccionari és: Relatiu o pertanyent a la contrada on hom ha nascut. 

Canvia de canal cercant un altre que no hagi donat encara la notícia mig mal entesa. Poc després en troba un que dona les bones noves un xic més tard. La televisió és una gran pantalla que ens comunica que passa al món, la veritat és que el món rere els grans negocis està mol fotut. 

Bones noves, vol dir: bombes, atemptats, morts, ensorraments, desnonaments, major índex de pobresa, violència de gènere, alguna parauleta que vol dir les mateixes coses mal fetes, però amb anglès com bulling i altres, així en anglès sembla més fi. A continuació nous personatges importants, nacionals i estrangers, que es fiquen els diners del poble; cada cop menys classe mig baixa, la dels treballadors i dels petits obrers també minva; a la butxaca. Mal dit això de la butxaca, millor al sac o dins un tràiler, ja que mai havia sospitat el pobre home que poguessin haver tants zeros rere els altres números. També de celebracions i festes on el poble no té gaire representació: iots, regates, esquí, vacances i tantes coses que una butxaca de poder minvant no pot adquirir. 

Quan acabaven totes les malures s’inicia el problema dels robatoris amb violència, i més i més violència, finalment parlen de l’esport i de les paraules dites, quasi sempre, pel mateix senyor de cabells grisosos i parla enforfollada.  

Senyor, gran paraula; no sé si merescuda, que ens diu que el seu criteri és el millor, criteri és una altra paraula no gaire afortunada segons qui parla, no només aquest, n’hi ha altres que també hi fiquen la cullerada fins el fons.  

Però no penseu, ara diuen que parlar en anglès és molt interessant i l’home recorda quan a la capital del nostre petit país les classes ben situades i de certa posició enviaven als seus fills a col·legis de pagament i categoria perquè així aprenguessin a parlar en castellà. Potser ara estan d’acord amb cert capità manaies, malgrat els seus cognoms i el seu acerb catalanisme. L’opinió de l’home és que contra més llengües es sàpiguen millor per l’enteniment dels humans sense voler imposar-se a la pròpia del lloc de naixement i vida. 

Ja està, és que l’home s’ha marxat de polleguera i és que després de dinar i la copeta el cap funciona una mica disbauxat. Amb el comanament retorna a cercar el canal adequat. 

Finalment el troba i troba al dit predicador que parlant amb els periodistes diu: 

No hay nada que VER. Lo hemos mirado y remirado i la conclusió es que no hay nada que VER. Y si lo digo es porquè no hay nada que VER. No sé què quieren VER. Per sort no parlava de cap llei d’ensenyament però si amb molt acarnissadament.  

Aproximadament aquestes són les paraules. L’home sospira no ha passat res però es queda amb la dubte si no ha estat un eslògan (paraula aprofitada de l’anglès, oi què queda bé) publicitari per aconsellar-nos el consum de certes idees repetitives de la central ibèrica.  

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada