dijous, 9 de febrer de 2012

RERE LA FINESTRA I...

Inspirat en una exposició de fotografia

El artista fotògraf mira per la finestra de la golfes on viu i treballa. A fora plou mansament però el plugim és continu i la tarda s’enfosqueix sobtadament. Encara entreveu la cantonada del carrer a causa dels fanals que il•luminen el carrer i el pont, a sota les aigües del Sena corren ininterrompudament baixant cap a Notre Dame.

Espera impacient, un amic li presenta ahir la model i a cau d’orella li digué:

 És meravellosa, dolça com la mel, suau com la seda i sap moure’s al posar amb la felina agilitat d’una gata. És una deesa, a més de tota una dama de baixa moral.

Va quedar-se impressionat davant de la jove, mirant-la com si volgués apoderar-se de la salvatge bellesa del seu rostre. La seva cara de llavis molsuts habituals de la seva raça. Els ulls grans i clars, com mostra del toc màgic de la barreja de sangs i la pell fina, setinada i difuminada del seu color entre el blanc i el negre. El cabell negre, estirat i pentinat en una simple cua de cavall que ballava entremaliadament seguint els moviments del seu cap. El cos tapat per una gavardina imposada pel fred hivernal no era visible però els seus àgils, lleugers i suaus moviments, com els d’una ballarina de ballet l’encisaren immediatament.

Van acordar el preu de la sessió i van quedar citats per aquesta tarda. Recorda amb dolor l’amigable cop de colze del seu company i les seves paraules:

 Apa nano, aprofita que en trauràs una bona estona.

Ara espera rere els vidres, Ha posat l’estufa al màxim i el ferro és roent. Les llums, la tarima i el contrabaix és a punt. Espera. La llum del dia va caient ràpidament i les ombres de la nit van tamisant els colors. Només l’ombra de l’instrument musical destaca en la paret blavosa de la cambra. I les formes són en la penombra com una crida al record del cos escultòric, creu, de la Verònique.

Recorda i la seva imaginació idealitza el coll llarg, les sines justes i fermes, la cintura estreta i els malucs que s’eixamplen com la promesa del port de dolça arribada. Només hi ha un detall que trenca l’harmonia del seu desig. La fesomia, va quedar tan pres per aquell rostre, dels ulls, dels llavis, i de les orelles i d’aquella forma de parlar mostrant el rosat de la llengua que no sap visionar cap cara semblant.

Està neguitós, la tarda cau i espera aspectant rere la finestra. Vol veure-la, vol tornar a parlar amb ella, vol el seu somrís i els seus llavis molsuts i embriagadors. Se’n l’enyorança del olor, mig de llessamí, mig de mare-selva de la seva pell. Tot ell viu la voluptuositat de la breu trobada.

Tot d’una s’estremí a l’escoltar el timbre i lleugerament corre a obrir la porta. Al veure-la només diu una paraula:

 Verònique...
 Sí- respon la jove.

LA IMAGINACIÓ MOLTES VEGADES SUPERA LA REALITAT, PERÒ LA REALITAT ACABA IMPOSANT-SE AL CAP DEL TEMPS.

Miquel Pujol Mur
Berga, 7 febrer 2012.

5 comentaris:

  1. És un d'aquells relats que esperes una segona part per veure com continua. Suposo que ho haurem de deixar per la imaginació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És típic del Miquel, deixar-te amb la mel als llavis. Sembla com si no disposés de prou temps per acabar els relats.

      Elimina
    2. El relat pot continuar però també és interessant jugar ambla imaginació del lector

      Elimina
    3. Més pecaminosa és la imaginació que la realitat escrita

      Elimina
    4. Quan hi ha més erotisme en el cos nu o cobert de tuls de seda.

      Elimina