divendres, 10 de febrer de 2012

L’ESTRANYA FIGURA

El noi que no volia córrer, però es mirava a la noia gasela va decidir fer-li un obsequi per cridar la seva atenció. No volia que el veies com un més dins el munt de nois endrapadors d’entrepans.

Passant pel carrer Gran va resseguir una a una les botigues cercant i escodrinyant els múltiples objectes que li oferien les mil i una tendeta.

En passar per la botiga on venen coses d’art imaginari una estranya figura li cridà l’atenció. Era diferent a les altres figures: gros, rodo, abonyegat i amb una llengua carabassa que li sortia de la boca com s’imaginava que es posaria la seva si corria darrere la ràpida noia. Finalment es decidí i entrà a la botiga.

 Què vol?- Li pregunta la dependenta després dels bons dies habituals.
 Aquella figura. Però sap que és?- demana animosament.
 Manel!- crida la dependenta- Què és aquella figura de la closca verda?
 A mi m’ho dius?- respon una veu d’home des del fons de la rebotiga.- La va comprar la mare.
 Miri, no ho sabem, però és bonica.- De cop per fer l’article afegeix- A més li portarà sort.

Sense saber per què el noi treu la mà de la butxaca i paga.

 Sort, si- pensa al ser al carrer- i com li dono si sempre corre lleugera com el vent?

Miquel Pujol Mur
Berga, 18 octubre 2011

2 comentaris:

  1. doncs jo crec que aquest relat hauria de tenir continuació. És com si et tallàssin una bona película a mitja projecció.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si t'ha agradat i l'has trobat curt dues vegades bo

      Elimina