dilluns, 20 de febrer de 2012

EL NOU JARDÍ.

El Creador, estava pensatiu i avorrit desprès de la materialització de la seva gran obra, enmig de grans dubtes i cavil•lacions va decidir-se finalment. Va cridar al seu amic, s’ha de dir que aquest amic era el seu propi “alter ego” (part del seu mateix esser) i va dir-li:

 Amic i jo mateix, m’has de fer un petit favor, mira posat el vestit de blanc colom, aixeques el vol i al passar per damunt d’aquella terra que hem creat, plena de feres famolenques, hi portés aquesta simple esperança de vida. Quan vegis un lloc idoni, ple de terra ferma, bonica i ubèrrima fas un petit fossar i en el bell mig hi plantes aquesta llavor vital per que fructifiqui i es dissemini per tot arreu.

Així va ser fet! Poc després creixia un tendre brot i al cap de poc temps va desenvolupar-se una planta rudimentària enmig del verger. Era només com una rosella canina, llarga, estiregassada i plena de punxes dures per tal de protegir-se dels seus enemics i també per evitar els enfrontaments i la cobdícia dels seus propis germans. La seva nuesa va ser coberta per les pròpies fulles verdes i va obrir-se al petit món del seu entorn. Primer les fulles, després les flors, totes iguals, finalment va fructificar i quan les noves vides eren en saó va obrir-se la seva vermella gavarrera, receptacle natural, i van escampar-se les llavors de la nova existència a tot el món.

Portades pels vents turmentats de la raó i la sense raó les noves vides van germinar en nous llocs i van desenvolupar-se, no sense lluita molts cops fratricida, i poc a poc, van adaptar-se als diferents ambients i regions del món. Les flors blanques van continuar en les zones fredes i gèlides. Flors de pètals negres per evitar cremar-se pels raigs del sol van créixer en les zones càlides. Flors en el bell color del cuir vell en altres zones. Altres flors d’un color eburni vell i daurat van néixer en l’orient.

Passats els anys el jardí era un oasi terraqui que lluïa tots els colors possibles de la gama floral disposats ens diferents parterres zonals. Les lluites entre germans no van faltar-hi mai i malgrat la llunyania, l’avarícia, el poder i el fanatisme de les religions, que parlaven de déus de pau i amor, es van infiltrar com zitzània o com la maleïda serp de l’Edèn destruint allò que era bo. Posant la intolerància entre essers de la mateixa condició humana i física.

Guerres, esgarrinxades, sang, joves poncelles maltractades i gernació de joventut malmesa. La negació de la pau i l’amor entre germans de què parlava la mateixa concepció divina d’aquesta llavor.

Finalment malgrat la riquesa i bellesa de cadascú dels punts del jardí moltes flors van haver d’emigrar de nou, a causa del mal ús i la mala administració dels bens terrenals per part dels poderosos, per trobar lloc on arrelar i créixer de nou. Van haver de marxar del seu lloc natural de naixement i cercar un espai en terres plenes de flors de colors diferents.

Integrar-se un nou jardí és difícil d’aconseguir. Les diferencies de l’arrelament en llocs distanciats, el clima, el diferent so del vent com medi de comunicar els sentiments i la incomprensió dels que no volen canviar. La religió; en la seva predica de Déu, Amor i Pau, també actua com mitjà per mantenir el seu status tradicional i el fanatisme.

En aquest nou i resumit món segurament creixeran noves flors amb pètals de variats colors. La llàstima és que malgrat un bigarrat color, aconseguit en el temps ja què la flor no neix en un dia, sempre entremig del jardí haurà flors blanques, negres, brunes o grogues que es negaran a canviar de color i romandran assegudes en el seu intolerable i particular racisme, inalterables en el transcurs dels anys.

Segurament l’única arma que pot vèncer la incomprensió d’uns i d’altres és la mateixa que al principi dels temps ens va donar el Gran Senyor.

L’AMOR AMB MAJUSCULES

Miquel Pujol Mur.
Berga, 13 febrer 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada