FÍSICA QUÀNTICA

“No preguntar t’hauria fet recular i preguntar et duu un oceà endavant”  ( Franz Kafka)

L’Albert està arribant a la seva petita ciutat natal. Fa molts anys que no hi ha estat, en va marxar quan tenia setze anys, quan els pares es van traslladar a viure  a la capital. Si que en la joventut hi havia tornat un parell de vegades, als primers anys, però després els estudis, la investigació, el màster i els quinze anys passats a Nova York, l’havien desconnectat del tot del lloc. Ara  hi tornava per donar una conferència sobre la Física Quàntica, de la qual era un expert investigador,  i a més feia poc havia rebut un premi internacional per una recerca  seva.

El records se li acumulen a la ment, quanta gent reconeixerà d’aquells temps ja llunyans. De sobte, un rostre, com un raig de llum, li ve a la ment. Aquell vell professor de secundària, aquella persona sàvia i amable  a qui li devia tot el que era. Fa deu anys que va morir estant ell a NY. És veu ell mateix, en aquell nen tímid que als 14 anys no gosava aixecar la veu , ni preguntar res. Aquell dia a primer de BUP.  Va quedar meravellat davant aquella classe magistral sobre la Física Quàntica, de la que no va entendre la majoria de les coses, però va ser un tema que el va impressionar fortament :  els àtoms, els fotons,  les molècules que canvien per la força de la llum, les dues  realitats paral·leles, la força unificada de la electrònica i la magnètica....

En sortir, va trobar el professor al passadís  i quasi per poc topen, aquest li va dir,

¾    Que et passa Albert que estàs tan capficat?

¾    És que no entenc algunes de les coses que ens ha explicat

¾    Ah! T’interessa la Física Quàntica?

¾    Molt,  però m’agradaria entendre millor algunes qüestions.

¾    Ah, doncs mira,  vina al meu despatx i en parlem

Llavors vam entrar en aquell despatx petit, ple de pòsters i d’imatges sobre coses que em meravellaven , em  va fer seure en una cadira dant seu  i em va dir que li preguntés el que volgués , que en aquestes coses era bo tenir els  conceptes clars des del començament tot i que és una ciència relativament nova, davant la qual s’obria un camp impressionant  per la investigació. Li vaig preguntar sobre algunes coses concretes que m’havien impactat. Vam estar parlant més d’una hora i no va ser l’únic dia,  que sortint de les classes, molt dies  anaven a discutir alguns conceptes de la matèria. A ell li dec  tot el que sóc, el que em va obrir aquest mon de possibilitats.

Es va adonar que ja havien arribat al `poble. A la plaça l’esperava la regidora de cultura de l’ajuntament que seria qui li faria d’amfitriona durant aquell dia. Una dona relativament  jove, molt atractiva , vestia  elegant i juvenil,  jaqueta fosca, camisa clara,  pantaló texà i botes negres, el cabell molt curt , em va impressionar.

¾    Hola Albert! Ja veig que no em coneixes.

¾    Laura! –va dir passat el primer moment- doncs no, no  t’havia reconegut.

¾    Jo he anat seguint la teva trajectòria. Avui estaré tot el dia a la teva disposició .

¾    Serà un plaer.

Va ser la primera sorpresa que va tenir.  La Paula, aquella noia d’aquí havia esta tan enamorat a l’adolescència i que mai havia gosat dir-li res, em pro feines mirar-la, ja em posava vermell. Tot seguit el va portar una reunió amb alguns membres de l’ajuntament que el van felicitar, entre els que hi havia alguns  dels antics companys de batxillerat. Pel carrer el van saludar algunes persones grans que el coneixien de petit.

A la xerrada sobre les aplicacions i les últimes novetats de la Física Quàntica , va haver-hi molta gent, sobretot gent de la seva època i també molts joves estudiants, als que va intentar transmetre el seu saber i les seves  experiències en la matèria, de forma amena i didàctica..

Van fer un sopar d’acomiadament amb els antics companys d’escola i membres del consistori, on van continuar la tertúlia i van recordar velles èpoques. Va prometre no estar tants anys a tornar a la seva ciutat i tornar-se a retrobar amb la seva gent.

En acabar, la Paula el va acompanyar fins a l’aparcament, van xerrar una mica de temes personals, ella li va deixar anar,

¾    Així encara vius sol, no tens parella.

¾    Si. No he tingut temps per buscar-ne , o potser no m’ha sortit ningú.

¾    No m’ho crec.

¾    I tu? has parlat que t’havies casat.

¾    Ui! D’això fa molt. Ara, estic soltera i sense compromís –va dir ella rient.

Van acabar d’arribar al cotxe en silenci. L’acomiadament, una abraçada ,  un breu petó i un a  reveure; ell ja estava entrant al cotxe, quan la Paula li va dir,

¾    Bé, com que tu no m’ho preguntes, to demano jo. Podem quedar un altre dia per tornar-nos a veure?  ja saps que treballo a Barcelona.

¾    Si, d’acord.  Estaria bé.  Quedem el  proper dissabte per sopar?

¾    Si... em va bé.  

De retorn cap a casa, pensava en la Paula i en la seva pregunta, que de nou li obria  davant seu un oceà de noves probabilitats . 

  28/11/2017/