diumenge, 18 de maig de 2014

RECORDS


Avui és el meu aniversari i l’hem celebrat amb els fills i els néts...  Un dia molt bonic!
Quan el meu besnét, que té 3 anys, m’ha demanat:
Iaia quants anys tens? jo li he respost.
Mira si sóc gran... que vaig néixer abans de la guerra.


La Guerra Civil... Quins records... Només tenia 5 anys quan va començar, però eren suficients per adonar-me que les coses no anaven com de costum. Vivíem a la masoveria del mas Lladó, envoltats d’animalons i de boscos; camps, ocells,  flors i coses boniques, si no hagués estat pel que ens va tocar viure. Des de la galeria, podíem contemplar com el riu Llobregat ondejava per  sota el Pont d’Orniu i la Colònia Rosal prosperava amb la fàbrica tèxtil, els nous edificis, el convent, l’escola, les botigues... Llàstima que, de sobte, tot es va estroncar!



Nosaltres érem feligresos d’Obiols: l’església que teníem més a prop. Al començament de la revolta va ser saquejada i durant aquells anys, pèssims, va servir per allotjar-hi porcs. A la casa on jo vivia, que també hi havia una capella, van enderrocar una paret per poder treure tots els sants i cremar-los en una gran foguera.  Tot plegat, encara no m’ho he pogut treure del cap!

Es fa impossible oblidar tot allò: La casa dels amos envaïda per famílies refugiades, i més endavant per militars, que cuinaven dins la  mateixa capella; el robatori de l’euga, la mort del pollí, la por que passàvem tota la família i... potser per l’edat, jo encara no n’era del tot  conscient...


A l’església de Sant Vicenç d’Obiols, durant aquells anys, no s’hi va poder fer cap celebració religiosa. El Santíssim, que l’havien portat a cal Gris, més tard el van traslladar al  mas Lladó, sobre casa nostra, en una estança anomenada “la sala blava”. Quan tot es va acabar, l’església es va tornar posar a punt pel culte religiós. El Santíssim el van retornar fent una solemne processó on hi participàvem les nenes que havíem fet la primera comunió, aquell any, en alguna parròquia de l’entorn. Vam escampar pètals de flors al llarg del camí  envoltat per ufanoses herbes remeieres, farigola i romaní, que ens obsequiaven amb els seus perfums mentre caminàvem vers la nostra parròquia.



Durant les dècades dels anys quaranta i cinquanta,  Mn. Ramon Rota, amb l’ajuda dels feligresos, va arranjar l’església, la va pintar i, fins i tot, va comprar un harmònium. Era tan majestuós el Monument que es feia per Setmana Santa! I la festivitat de Santa Llúcia? S’esdevenia una celebració multitudinària, on no hi podia faltar ni una modista!

L’església d’aleshores, però, no tenia res a veure en com seria després de la restauració dels anys seixanta, quan Obiols tornaria a transformar-se com en els temps primitius. Una església... visigòtica segons alguns, preromànica segons d’altres i amb una important necròpolis que, llavors, nosaltres no sabíem apreciar. 


Sovint anem a visitar-la, amb els nens, i els explico aquestes històries que tinc ben guardades dins la calaixera dels meus records.

abril de 2014

4 comentaris:

  1. esperem que en mica en mica ja no quedin generacions que recordin cap guerra en persona, ja m'entens

    ResponElimina
  2. Sí, això seria molt bon senyal, en aquests temps que vivim... una mica complicats...

    ResponElimina
  3. Suposo que els qui van viure aquells tràgics anys, per més temps que passi no els esborraran mai del record.

    ResponElimina
  4. Útimament es parla molt sobre la memòria històrica, però aquesta comporta records molt punyents, els quals queden gravats permanentment a la memòria de qui ho va haver de patir.

    ResponElimina