dimecres, 14 de maig de 2014

LA CARTA DE LA MARE.


L’Ego Sum Pauper, l’Egus pels amics, ha entrat com cada matí al Bar- Cafeteria La Tasca, i invariable com sempre s’ha assentat en aquella tauleta prop del finestral, on hi ha prou claror per llegir sense ser molestat ni ser guaitat per ningú. 

El Marcel, el cambrer, impertorbable li serveix el cafè i el deixa sol en els seus pensament i els diaris. Hi ha que dir que en el seu afany estalviador l’Egus, des de l’anunci de la minsa pujada de les pensions feta pel govern central, ara sempre agafa un diari gratuït al carrer i aprofita el cafè per repassar i llegir el diari, que com tot bar que s’apreciï, tenen a la cafeteria. 

Després de repassar-los, i haver fet els mots encreuats, els deixa damunt la cadira del seu costat i mirant amb recel per assegurar-se que ningú el mira treu un sobre de dins la jaqueta. El posa amb molta cura damunt la taula, com si fos part d’una cerimònia litúrgica. De dins l’esgrogueït sobre extrau un full de paper, escrit amb una bonica lletra de traç anglès i amb tinta violeta esmorteïda pel pas dels anys.  

Girant-se un xic més cap a la claror del dia que travessa el vidre del finestral llegeix, un cop més i amb completa abstracció, el full de paper que ha llegit i rellegit múltiples vegades i mai se’n ha cansat de fer-ho. El full diu així:  

v  Un dia Egus, fill meu, el meu cos surarà dins l’aire con els ànecs floten en l’aigua de l’estany. 

v  Aquell dia serà quan els records de ma vida es girin i repassin el camí del meu cor. 

v  Aleshores un aire, una brisa suau acaronarà lentament la meva cara, baixarà fins el pit i poc a poc davallarà, com qui no vol, pel meu cos fins arribar als peus, que acostumats a caminar, emprendran el darrer passeig, poc a poc i en silenci, com quan no es vol despertar a un nen petit. Primer un pas i un altre després, i mentre faci el llarg camí faré un exhaustiu repàs de consciència de la meva vida i els seus fets, sempre, fill meu, amb el somriure als llavis. 

v  Quan tot això succeeixi serè al país dels records.  

Com escrivia la mare, pensa, i sense voler una petita mullena dels ulls, ni tan sols una llàgrima, l’avisen que l’emoció li corre per dins el cos i altera el seu esperit. Amb el mocador s’eixuga els ulls i amb molt de compte, plegant el full per les senyals dels marcats plecs amb por de trencar-lo el guarda dins el sobre. 

Per què ho he agafat avui, la meva dona quasi ignora la presència d’aquests pensaments escrits per la mare. Tem que no es cregui que després de tan temps, pràcticament més d’una dècada, encara conservi la carta i encara s’humitegin els seus ulls al llegir-la.  

Potser el detonant ha estat el gris dia i els aparadors de les botigues plenes de flors com avís del proper jorn de Difunts. Ha obert la calaixera i com un lladre ha pres la carta i l’ha posat discretament a l’interior de la jaqueta. 

Demana, cosa extraordinària que trenca els seus costums, una copa d’anís que beu lentament, mentre no sap per quina raó els seus llavis mussiten un Pare Nostre.    

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada