divendres, 16 de maig de 2014

ELS ULLS INEXPRESSIUS.

L’Ego Sum Pauper, Egus pels amics, avui ha hagut d’anar al metge, una petita molèstia sense importància, ha trencat la seva rutina i ha arribat al bar més tard de l’hora de sempre. 
A l’obrir la porta ja ha intuït la seva presencia, des de fa uns dies, la dona és sempre assentada a la mateixa tauleta, dins de la mitja penombra i veient de front la porta i el finestral.

Mai diu cap paraula de més, sense ser descortès, saluda i demana un cafè que generalment no consumeix i al cap d’un parell d’hores s’alça, pren la roba que dugui, sigui una jaqueta o un suèter i marxa després de pagar religiosament la consumició. 

L’Egus, des del seu particular racó, l’ha observat detingudament sense caure tampoc en la grosseria d’una mirada fixa. Una dona d’uns quaranta anys ben vestida i arreglada, que si no fos per un lleuger rictus amarg dels seus llavis seria força simpàtica, i fins i tot, podria ser riallera.

Ahir ja encuriosit va demanar informació al Marcel, però aquest no va saber explicar-li res de nou, que no s’hagués adonat. Però va dir-li que ho preguntaria al Salvador, l’amo, qui si semblava la coneixia. 

Avui com els altres dies, ella ja era assentada i quieta com una esfinx, els seus clars ulls miraven, ara al finestral, ara a la porta d’entrada, com qui espera una presència desitjada i al mateix temps temuda. 

Els ulls eren inexpressius, cecs a les variacions de la llum. Vius només en la memòria del passat. Només la seva mirada és movia en la hieràtica cara. El seu cos assentat amb les mans damunt la falda, les cames mig plegades sota la cadira amb els peus creuats era ert i rígid, però el moviment dels ulls i un cert aleteig de les aletes nasals demostraven que com el lleopard o un altre felí, ella esperava atenta i preparada per un salt de joia o desencant. 

Davant seu en la tauleta un cafè, ja fred, justifica l’ocupació de la taula només l’ha aproximat als seus llavis sense beure’n una gota. 

El Marcel sempre vigilant ha temut que no fos prou bo i s’ha acostat a la dona per demanar-li si no era del seu gust i li servia un altre. Només un moviment de la mà i unes paraules dites en veu baixa:
¾    Està bé, no vull cap més,- i un – gràcies- agraït ha estat el final de la frase.
 
Per breus moments els seus ulls mostren una certa vivacitat i el lleu aleteig del nas s’altera un xic, però moments després torna a ser l’esfinx que observa i calla durant el pas dels segles. 

Un home obra la porta del carrer i se’l mira de dalt a baix, nota els seus cabells cendrosos, les arrugues del front i certs moviments inquiets de les mans. També aquella mirada de qui pensa en els errors comesos i el dubte, mentre busca la forma de fer oblidar, dels records dolents. 

La vida, els ha marcat a tots dos, però mentre ell la veu com era, amb els ulls de la il·lusió, potser com a taula de salvació de la solitud. Ella se’l mira i no dubte gens. Agafa l’abric, se’l posa al braç, el mira i només unes paraules breus de renúncia surten dels seus llavis.
¾    Perdoni m’he equivocat, vostè no és aquell home. Tot ha canviat i nosaltres també. 

Dreta, tesa, sense ni girar-se surt per la porta i creua el carrer fins a la boca del metro, on es submergeix. 

L’home s’asseu en el racó més amagat de l’establiment, demana una beguda i els seu semblant canvia.  

El Marcel aprofita quan l’home marxa per fer una confidència a l’Egus:
¾    Eren una parella que acostumaven a trobar-se i passar les tardes xerrant alegrement, segons el Salvador semblaven promesos, però de cop ell no va vindré més. Ella, el va espera dia rere dia fins que un dia va desaparèixer també, fins ara.  

Els anys i la vida marca a tots el humans per bo i per dolent. Retornar al passat és molt difícil si no s’accepten els canvis. 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada