dimecres, 21 de maig de 2014

CONDUINT PER L’ASFALT.

L’home condueix el cotxe una tarda bromosa del mes d’octubre  per la petita ciutat de províncies. De sobte un gran anunci lluminós li crida l’atenció.  

Damunt de la moderna porta d’un bar llegeix: “ Les millors magdalenes del món. Pura artesania. Sabor de xocolata, crema, vainilla, amb nata, etc. 

Ha de frenar ràpidament perquè si no atropella en el pas zebra una pobre senyora que empeny el carret de la compra. La saluda amb la mà, tot demanant disculpes  però la dona li fa una furiosa mirada plena d’ensurt i ràbia.  

Quasi entén pel moviment del llavis les paraules que murmura: Mal parit!  

Se n’adona d’un espai buit a la vorera i aparca el vehicle. Vol excusar-se amb la dona i demanar-li perdó. 

La dona l’ha recordat la mare que va patir l’atropellament que li va trencar la cama. Un altre mal parit però que no va frenar a temps. 

Fet i fet, ha parat i és nerviós. La dona ha marxat i resta sol en el carrer.  

Aleshores pensa: En resum no l’he atropellat, calmat, llegir cartells segurament no és feina dels conductors. Ara m’he recordat de la mare, tant com m’estimava, segurament hauria pogut ser un fill millor, més afectuós. “Tempus fugit” 

Camina cap el bar i entra. El contrast entre la foscor del carrer i la llum amable de l’interior de l’establiment l’enlluerna momentàniament. 

La veu amable de la cambrera diu:
¾    Passi senyor, assegui’s aquí. Què desitja?

L’home dubte, no compren ben bé per que ha entrat a la cafeteria. Tampoc fa tant temps que ha dinat però s’adona que la cambrera espera les seves paraules i no sap que demanar. Finalment embrollat i sense saber ben bé que demanar diu:
¾    Una magdalena i una til·la- Interiorment pensa- quin mal gust. I s’esparvera horroritzat de la seva comanda. Intranquil per la seva mateixa depressió malgrat sigui breu s’asseu en una taula. 

Poc després quan la cambrera li serveix ell fa un comentari del seu mal gust en demanar i ella se l’escolta amb un somriure al llavis i quatre paraules amables. 

Poc després surt de la cafeteria havent deixat una bona propina content que les quatre paraules intercanviades amb un altre esser humà en aquest cas la cambrera han trencat el seu moment de desfici.  

Moltes vegades unes paraules banals i amables deixen l’esperit en pau. I si sabessin transmetre, sense nervis, les nostre idees una part del món potser escoltaria a la altra.  

Quantes paraules, quantes coses hem d’aprendre els humans. Comunicar-se, establir llaços i prendre acords farien d’aquest món d’interès un jardí de pau. 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada