dimarts, 13 de maig de 2014

PER LA LLIBERTAT D’UN POBLE.



Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble  Salvador Espriu.

El Víctor va quedar tot sorprès quan al anar a treure el cotxe del garatge va trobar-se de cop amb una gran pancarta que deia ENS MANTINDREM FIDELS PER SEMPRE AL SERVEI D’AQUEST POBLE, acabada de pintar.

Ja hi som, altre vegada emmerdats en política. No entenc com poden ser tant de la ceba. Ells no són d’aquí. Nosaltres som de Granada. Que hi tenim a veure amb els problemes i les lluites de la gent d’aquí. Va marxar cap al treball  rondinejant.

A l’hora de sopar ja van tornar-hi a ser enganxats. Va sortir el tema de la pancarta, la política, la lluita pels drets del país, per la independència. Un dels nois respon

¾   Demà és l’onze de setembre  i fem una manifestació al poble per defensar els nostres drets i cal anar-hi amb pancarta.

¾   Què us hi va a vosaltres? Els drets de qui?

¾   Papa, que nosaltres som d’aquí. –respon l’altre- Ens hem criat aquí,  som catalans, encara que ens diguem Pérez i defensem els drets i la llibertat del nostre poble.

¾   Com voleu ser independents si teniu cosins a Andalusia

¾   Hi això que hi vol dir. Nosaltres defensem els nostre drets, la nostra terra, el nostre poble.

¾   Voleu viure en un país estranger de la vostra família

¾   Si estem millor i podem  ser  nosaltres mateixos.  Doncs perquè  no?

La discussió va durar encara tot el sopar. Al final cada un va quedar amb la seva. No convencerien al pare amb les seves idees. La mare amb prou feines ficava cullerada sinó era per dir,

¾   Deixa als teus fills, que ells saben el que cal fer

¾   Bah! .... sempre els defenses.

Els dos xicots es van aixecar aviat de la taula i vam sortir. Teníem d’anar a enllestir els últims preparatius per la festa de l’endemà.

 El pare encara remugava, es negava a acceptar les idees dels seus fills, encara que en el fons els admirava. Estava orgullós que defensessin els ideals de la terra que els havia acollit i on havien crescut, però no ho volia mostrar. També sabia que si arribava  el cas de les votacions , optaria per votar el doble Si.

05/05/2014/
 

4 comentaris:

  1. Saps Anna? jo en conec algunes de families que encaixarien perfectament amb aquesta conversa; els nois tenen raó, ells són d'aquí...Finalment els pares sempre acaben claudicant i estan orgullosos dels seus fills.
    Bon vespre, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per sort hi ha forces famílies d'aquestes, suposo que més per aquí on tu vius, ja que hi va haver més immigració anys enrere, i tant de bo que ni haguessin moltes més perquè arribat el cas triomfes el si + si .
      Petonets M. Roser

      Elimina
  2. M'ha fet pensar en la pel·lícula del "Mayordomo" en què el pare és negre i fa de majordom per la Casablanca i no entén que el fill tingui ideals que el duuen a defensar els drets civils malgrat la raça. Gairebé al final de la seva vida el pare arriba a comprendre el fill i és molt emotiu. Com en l'escena del teu relat, sort que aquí el pare ja el comprèn encara que no li digui amb paraules.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no he vist la pel·lícula Silvia, però m'imagino la història. La majoria de pares arribant a entendre i comprendre les idees dels seus fills encara que siguin diferents de les seves i que a vegades al final també acaben fent-se-les seves.
      Una abraçada

      Elimina