dijous, 3 de gener de 2013

FESTA DE LA FIA-FAIA. BAGÀ. BERGUEDÀ.


El dia 24 de desembre vam decidir pujar a Bagà a veure la festa de la Fia- faia. Aquesta festa es celebra amb variants a dues poblacions del Berguedà: Bagà i Sant Julià de Cerdanyola. Possiblement l’any proper visitarem Sant Julià de Cerdanyola per conèixer les diferències existents entre una i altra població. La Festa de la Fia-faia és una de les més antigues de les nostres contrades i ha estat declarada Festa Patrimonial d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya.
Els seus orígens són pagans i amagats en els temps. Possiblement un ritual relacionat amb el solstici d’hivern, vindria a ser una pregària col·lectiva per tal d’aturar l’escurçament dels dies.

Les faies són fetes amb una herba anomenada Cephalaria Leucanta, a la que s’hi atribueixen certs poders purificadors. Es recull al bosc i es deixa assecar durant una setmana. L’herba es trenada formant unes torxes d’uns 4 m. De llarg i un gruix aproximat d’un pam. Però vam poder observar faies de diferents mides.

La vigília de Nadal a partir del “Toc d’Oració” són convocats el faiares adults per mitja del so d’un corn de vaca.

A les 6 hores en punt de la tarda un coet va explotar en el cel com a senyal de l’inici de la festa a les dues poblacions. Moments després la primera flama de la foguera del Siti, encesa com abans de nosaltres l’han encès innumerables generacions d’homes d’aquestes valls, va aixecar-se a la muntanya de davant nostre com indicació de què l’instant d’encendre les faies havia arribat.

Una estona més tard, que llargs es fan els moments mentre esperes, una corrua de focs començava a descendir pel camí de la vessant muntanyosa. Primer un foc destacava en la negror de la nit, després un altre s’afegí i finalment una llarga i caragolada serp de flames que es movia en la foscúria ens indicava que els portadors de les faies davallaven vers el poble.

La música, una composició de Neus Simón, acompanyava amb el so dels metalls, les cordes i la percussió l’arribada dels faiares a Bagà, després de travessar el pont romànic i la petita pujada, a les portes de l’església  de Sant Esteve.  

Al nostre voltant una mainada de petits faiares esperava amb il·lusió que els grans arribessin i els hi passessin el foc per així encendre les faies de què eren portadors. A més d’un vailet la faia sobrepassava àmpliament la força del seu petit faier.
Una vegada reagrupats tots els faiers a la plaça de Catalunya enfilaren l’estret carrer amb les torxes enceses que els conduí amb el so del corn fins la plaça Porxada on es cremaren les faies. L’acompanyament  musical continua tocant la seva melodia i els faiers saltaven per damunt del foc i es passaven les faies enceses els un als altres fins que poc a poc es consumiren i formaren juntes una foguera. Espurnes de foc i fum envaïren la plaça mentre el públic admirava els diferents jocs de foc.

Sonava mentrestant el tradicional càntic cantat per moltes veus: Fia–faia, que nostro senyor ha nascut a la paia.

Per finalitzar la festa una convidada de coca i l’allioli de codony tradicional en el nostre Berguedà mentre cremaven les faies consumint-se enmig de la plaça. Quan ens retiràvem vam veure com els petits havien consumat la seva festa particular en altres llocs de la vil·la.
És agradable veure als infants continuar amb il·lusió les festes que els grans els han tramés generació rere generació. Aquestes tradicions com la mateixa llengua són la identitat dels pobles.

Una festa ancestral viva als nostres dies, després de molts segles, i digna de ser coneguda. Llastimosament en les nostres pròpies contrades berguedanes hi ha molts que n’han sentit parlar però no l’han viscut.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Berga, 01/01/2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada