dilluns, 21 de gener de 2013

EL NINOT DE NEU


Nevava i nevava. Aquell matí de diumenge al despertar-se el petit Francesc i la Maria estaven meravellats contemplant com queia la neu des de darrera la finestra. Estaven entusiasmats. Va caure un pam ven bo de neu. Llavors, de cop i volta va deixar de nevar i va sortir el sol.

El Francesc i la Maria, bessons de cinc anys, mai havien vist una cosa semblant, amb la seva mama van baixar al jardí i van començà jugar amb la neu a tirar-se boles, abans els l’havien ben abrigat i posat uns gruixuts guants .Que bé que ho passaven. Llavors va arribar el pare i va comentar que podrien fer un ninot de neu. Els petits no sabia pas que era això però va dir que si, que molt bé. Era tan divertit jugar amb la neu, encara que fos una mica molla.
 
Primer van començar a fer una bola petita de neu i la van anar fent rodolant, rodolant fins que es va anar fent grossa, grossa molt grossa, després en van fer una de més petita i la hi van posar a sobre, per cap. Amb una pastanaga van fer el nas, també li van posar orelles, ulls i una boca i també uns cabells fets amb herbes, llavors amb uns troncs li van fer uns braços. Faltava vestir-lo, van buscar una bufanda de quadres verds i la hi van posar, també un barret negre i uns guants grocs van acabar de completar la indumentària i ja van tenir el  ninot fet, però per acabar-ho d’arrodonir van col•locar-li una escombra entre els braços
. - Caram! quina patxoca que fa. -va dir la mare.
 
Els nens estaven al•lucinats, amb aquell personatge blanc que havien fet junt amb els pares, encara que el fred es començava a sentir i aviat es faria de nit. L’àvia que aquell diumenge era amb ells, els va tirar unes fotos des de dalt de la finestra, que macos estaven tots quatre, el fill, la nora i els bessons. Volia conservar un record d’aquell dia en aquell marc nevat, de les persones que tan estimava, per contemplar els vespres,en la solitud del seu pis
 
. L’endemà la primera cosa que va fer els menuts és sortir a la finestra per veure com estava el ninot que els mirava divertit. El dimarts al matí va començar a ploure i ploure i el ninot anava desfent-se. Els petits quan va sortir a la finestra, van veure que només hi havia un munt de gel amuntegat i brut, el seu ninot havia desaparegut. Es van posar molt tristos, volien el seu ninot de neu. La mare va tenir treballs per explicar-los-hi que la pluja fon la neu i els ninots es desfan... “Un altre dia que torni a nevar en farem una altre” - va dir- però els nens estaven tot desconsolats.
 
En aquell moment arribava l’àvia amb una carpeta sota el braç, d’on en va treure unes fotos grans de dintre i les hi va mostrar. Eren ells, el Francesc, la Maria, amb els seus pares i el ninot de neu.
- Que bé, que bé! –cridava el nen- Puc tornar a veure el meu ninot de neu.
- No m’ho puc creure –deia la nena.

Aquelles senzilles fotografies havien tornat l’alegria als infants, havien immortalitzat aquell dia. Sempre que volguessin podrien tornar veure i admirar aquella petita obra d’art que havien construït el dia que va nevar.
 
-gener de 2007-

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada