Està
pensativa i malgrat vagi vestida a la moda el seu aspecte desencisat desdiu la
bellesa del seu rostre.
S’alça
i camina amb les mans agafades rere la esquena. El cap cot perquè la nau és una
petita taca en l’horitzó. En el seu posat hi ha molta recança perquè la nau
porta la carta que ha escrit al seu promès.
Es
deté davant de l’arbre que tanca la porta de darrere dels horts. Sobre
l’escorça del tronc hi ha gravat un cor i dintre unes inicials “A/M”. Se’l mira
detingudament i guaita a un costat i l’altre. No recorda si és el lloc ni si aquest
es l’arbre on vam gravar el cor i les nostres inicials símbol del nostre
afecte.
Però
la inscripció i el tronc fa que la seva
memòria recordi aquella tarda encesa d’amor innocent, d’acaronaments, de mans
entrelligades, de rialles que va marcar l’epicentre del seu festeig.
Tot
va començar una tarda al poble. El ball de l’envelat, un somriure com una
invitació a més i en sortir una mirada de reüll com un inici de promesa.
La
carta de contestació:
Amiga,
En
aquesta llunyania on l’oratge és canviant les promeses se les emporta el vent,
i la distància refreda l’amor i les passions.
Per
què te’n vas, amor?
Jo
no he tingut la culpa de deixar-te d’estimar. I mira que t’estimava i et
desitjava. Quan rebis aquesta carta ja tot s’haurà acabat. Vull seguir la dèria
d’estudiar. Com si aquí no pugues fer-ho, pensa la noia però ell així ho ha volgut.
Estar
sola, un dia i un altre, això no és per mi. Ara he conegut algú, que no vol
estudiar tant i a més vol estar amb mi. El seu amor fa créixer el meu, són fets
i no paraules. Ara em sento millor, alleugerada, però una mica trista amb mi
mateixa, ja no m’atribola amb la paraula promesa. No vull fer mal, ni que me’n
facin.
El
vaixell s’ha perdut definitivament en l’horitzó, fa fred, tot està fet. La noia
gira i torna a casa.
Miquel
Pujol Mur
Berga,
23/02/2009.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada