dilluns, 19 de novembre de 2012

JUGANT A BALES.


L’Adrià espera a la plaça als seus companys. En la seva butxaca dreta porta en un saquet les seves sis bales. Més, en la butxaca esquerra envoltà en un mocador fi porta la seva preferida “la bala màgica”. Va portar-li el seu pare com a record quan va fer un viatge a Xina.   

Avorrit d’esperar finalment s’asseu en un banc del petit parc i mira a tort i a dret, però res cap dels seus amics ve a jugar. Els pares segurament sabedors de les baralles i els crits que fan quan juguen els han castigat a no sortir de casa. 

Desenganyat d’estar sol veu vindre la Neus, germana del Dídac membre de la colla, que assentant-se al mateix banc es treu de la butxaqueta de la faldilla unes bales.

L’Adrià s’acosta i immediatament li proposa jugar, li ensenya les seves bales per així començar una amigable partida. El noi amb aire de suficiència pensa deixar guanyar la primera bala a la nena. Sempre hi ha que deixar guanyar primer al contrari per què es confiï. Ho ha sentit dir al seu germà gran molt aficionat al pòquer. 

La Neus tira les bales com les tiren la majoria de les nenes empenyen la bala amb els dits. L’Adrià, més expert, sosté la bala amb el dit índex i el dit gros li serveix per donar impuls i força.   

Més la Neus guanya amb la seva forma de tirar la primera bala. L’Adrià que volia donar-li peixet es diu:
¾    Bé, ara és la meva. 

Manoi, malgrat tota la seva força i destresa la Neus guanya també la segona.
¾    Va, això és la sort del principiant.- es diu a si mateix l’Adrià.  

Caram, la tercera també es guanyada per la nena.
¾    Adrià en què penses- és motiva el noi tot donant-se un cop de palmell al cap. 

Sí, sí. La quarta bola se’n va a la butxaqueta de la nena. I la quinta i després la sisena segueixen el mateix camí. Emprenyat i aclaparat el noi treu la darrera bala- la bala màgica- el darrer recurs que no falla mai. 

Si, recupera la primera, però immediatament la perd i la bala màgica segueix el mateix camí, la butxaqueta de la nena. L’Adrià s’ennuega, nota les llàgrimes que li neguen els ulls i després davallen coll avall i finalment desesperat crida:
¾    Com has fet això?
¾    Jo, només jugant- respon tranquil·lament la veueta de la Neus.
¾    Jo no perdo mai!
¾    Ves per on! Aquest cop has perdut- diu mansament la nena.
¾    La bala màgica sempre m’ha salvat!! Què dirà el meu pare?
¾    Tant important és? Una simple bala...
¾    Sí. Donaria qualsevol cosa per ella.
¾    Em portes al cine i té la torno.
¾    Bé anirem dissabte.
¾    Però vull crispetes.
¾    Em sortirà car.
¾    Aleshores, no hi ha bala.
¾    D‘acord donem-la.- respon resignat.
¾    Ep amic! Té la donaré al sortir del cinema. Sóc nena, però no tonta. 

Finalment vam anar al cine i ara 20 anys després ens hem casat. La Neus guarda la bala màgica en el seu joier amb la mateixa cura que la més apreciada de les joies. 

Qui anava a dir que la bala màgica ens portés pel camí del matrimoni. 

Miquel Pujol Mur.
Berga 13/11/2012

2 comentaris:

  1. La bala si que era una mica màgica, però la Neus molt espavilada és la que va saber-ne treure'n profit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Més màgica és la imaginació i la Neus tenia molt bon ull per jugar a bales i per triar el noi que li convenia. Va guanyar a totes dues coses.

      Elimina