divendres, 23 de novembre de 2012

HISTÒRIA D’HARRY VIII.

CARTA D’UN AMIC
El Harry aparca el cotxe davant de la casa. Camina cap a la porta de l’edifici i en entrar treu la clau i obre la bústia. Agafa el sobre que hi ha a dins i el sorprèn el gruix del seu contingut. Observa la postdata i obre amb cura el sobre. Mira els papers i els torna a guardar, mentre pitja el botó de l’ascensor. 

Han succeït molts fets des de la darrera vivència a Glasgow. Sintetitzant la seva vida, les seves vides, la feina per la qual va viatjar a Glasgow no li va ser propicia, però coses del destí el van ajudar a trobar-ne una de millor a Edimburg.  

Va ser una coincidència que la persona que examinava les sol·licituds d’ocupació fes al mateix temps una tria de personal per a una editorial. Va llegir el seu currículum, i com que el dia anterior no havia trobat cap persona amb suficients coneixements de francès i anglès, en veure l’expedient del Harry li va oferir la feina, perquè va adonar-se que era la persona idònia per al treball.       

Una editorial important d’una ciutat més formosa, menys industrial, però en un vessant intel·lectual més ampli que Glasgow. També més monumental per la seva tradició i per ser la capital administrativa d’Escòcia. 

En arribar al seu pis, entra, li dóna un petó afectuós a l’Alia i després de penjar la jaqueta marxa a l’habitació on té muntat un petit despatx. 

Treu els escrits de l’interior del sobre i veu que hi ha una sèrie de papers antics i una carta nova, la desplega i llegeix. 

Melbourne, 16 de novembre de 2007
Apreciats Harry i Alia,

Espero que la vostra salut i la dels vostres sigui perfecta. Jo bé, també.

Sé que fa temps que no us he escrit, ja sabeu que no és el meu fort, però l’altre dia van arribar a les meves mans, millor dit vaig trobar en una calaixera del garatge unes quantes pàgines arrencades del que semblen ser dos diaris, suposo que dels antics masovers d’aquesta plantació.

Pel que he pogut saber eren europeus, catalans m’ha dit un veí, tenien una bandera amb quatre barres penjada sempre a la barana. Això si tocaven una música estranya, pel que nosaltres estem acostumats. Tu ja saps que aquí cadascú té la seva dèria.

Les he llegides i em correspon el que m’han dit.

Primer va arribar ell, perquè va naufragar a la barrera coral·lina i va decidir que no volia tornar al poble com un fracassat, i va escriure una carta a la dona. Al poc temps, va vindré ella, l’Imma, que estava embarassada, i van raure durant molts anys aquí. Ara que els cinc fills són grans i han acabat els estudis han marxat a Sidney. No sé si han muntat un negoci al major de vetesifils. Eren bons comerciants, em vam dir els veïns, s’ho venien i ho compraven tot. Van fer molts diners.  

Te les envio per si aquestes notes et poden servir per als teus escrits. Són humanes, quan l’un o l’altre se separen sempre hi ha tibantors. Ella, quan es va veure sola i encinta, devia creure que el món se li venia a sobre i ell, pel que veig un cagadubtes.

Jo he començat una nova vida. He trobat una noia eixerida i procuro passar pàgina del meu món anglès, malgrat les cartes dels advocats reclamant-me diners per les pensions dels fills.

Ja sé, que deus pensar que sóc un cap verd, molts cops m’ho dic a mi mateix. Però quan vaig perdre la feina de l’oficina, vaig haver d’abandonar l’apartament  i viure a la bodega del pub em vaig dir: “Tot a fer punyetes”. Vaig recollir quatre diners, a vosaltres us vaig manllevar també. Ei! no us preocupeu, que el Henry us els tornarà, paraula, només una mica de paciència. Vertaderament sou el meu únic contacte amb la meva terra, dic la meva terra així amb la boca petita, perquè vosaltres ja sabeu que sóc irlandès.

Bé, la Katy és maca, també pèl roja, procedència irlandesa com jo. Ja veieu, els irlandesos som ocells migratoris. Esperem un fill, un nou australià, i si tenim sort i no ens barallem, ja sabeu que els de la meva terra som exaltats, i més després de dues pintes de cervesa que acabem fent càntics a la matinada, hem tindrem més.

Sempre recordo l’alegria que em va fer quan vau fer-me testimoni del vostre casament. Llàstima que ho féssiu al jutjat, el meu cor irlandès va plorar pensant el bonic que hagués estat una cerimònia a l’església, amb l’Alia vestida de blanc. Bé haig de reconèixer que sóc un toca gaites, jo encara no m’he casat mai i vaig pel quart fill. A vegades em dono bufetades a mi mateix, si em veiessin els meus pares, tan carques com eren. Potser de tant que n’eren, així vaig sortir de descregut.

Amics, res més, si et serveixen les notes em faràs content, sinó una història més.

Rebeu una abraçada amb molt afecte i estimació del vostre amic, bé dels vostres amics, que la Katy m’està pessigant. Ui, si la coneguéssiu...

Henry.   

El Harry surt del despatxet i dóna la carta a l’Alia perquè li faci un cop  d’ull mentrestant llegeix les notes antigues.       

Pàgines del diari personal d’un navegant que està preocupat per la seva dona. L’únic contacte és telefònic només una estona cada dia. 

Dilluns
Què m’haurà volgut dir l’Imma amb aquelles paraules?
M’ha deixat intranquil! Vet aquí ! Què el veí, què? Aquell poca solta! S’ha haurà atrevit? I ella què?
Mira que jo també! Anar-me a fer la volta al món en solitari! I en aquest cascall a vela. Sí, i a més quatre dies després de casar-me. Soc un ase! 

Dimarts.
Aquesta merda de telèfon! Caram, amb la tempesta i els núvols! Altre cop sense cobertura. Maleït  aparell! Sempre igual. I ara encara més aigua, n’hi ha més a la cabina que al mar. Xop, mullat i emprenyat! Pot ser què, fins i tot, amb...  

Dimecres.
Per fi fa sol!- escolta atentament pels auriculars mentre belluga les agulles del transmissor -. Ara no contesta! Sí home, sí, que n’arribo a ser de ruc, no ruc no, això potser sí...
Si ja m’ho deia la mare: “Pau que la mar és pels peixos i el casat a vigilar la casa i la femella”.

Diari de la dona. Reflexions i retrets. 
Dimarts.
Mal parit! Fot el camp i em deixa sola.
El senyor Pau amb la seva barqueta a fer la volta al món i la tonta de l’Imma aquí més marejada que si anés amb vaixell.
Però ahir li vaig tocar la moral. Que es foti!
Ai, quin mareig. Em vaig al lavabo. Mare meva quins dies!
I el meu maridet ha tingut la sort que no ho sabia, que si hagués trigat un parell de dies més!
Ruca! M’hauria d’haver adonat abans. Potser no hagués marxat.
Nena, això tu creus tu! Ell amb les seves aventures en té prou.
Si ja m’ho deien al poble, és un cap dur. Sempre a la seva. Ja patiràs, filla, ja patiràs.
L’Indiana Jones de cal Sacs li deia la mare. 

Dimecres.
Quins nervis i no telefona, capsot! La tempesta, ja tu diré jo, la tempesta. La tempesta la porto jo a dins.
Me’n vaig al metge. Que es foti! Mira que deixar-me així. Pobret! Pobret, beneita, encara dius pobret i m’ha fet un globus.
Ai, quin mareig!
 
Dijous.
Com estarà!
Sort que m’he vingut a casa la mare.
Quin dia vaig passar! El metge també amb allò de: “ A les novelles sempre us passa igual. Un petit mareig i el món sembla que us caigui a sobre”.
Sí, si li passés a ell ja ho veuria!
Quan vingui el pare li diré que em porti el transmissor. Després de tot quan torni del viatge ja haurà nascut i d’alguna forma li haig de dir. Encara és capaç de malfiar-se. Carallot! . 

Miquel Pujol Mur                                                     
Berga, 7/03/2008.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada