dissabte, 10 de novembre de 2012

HISTÒRIA D’HARRY III


LA FEINA

El Harry està content. Els darrers temps han estat un xic propicis a la seva vida. Sembla com si després de l’ensopegada amb el pidolaire, els déus li hagin propiciat un canvi de sort.
A més a més del supermercat i el setmanari, també col·labora en una revista que li paguen per petites cròniques de caràcter social. Amb aquestes feines i altres d’eventuals, que aprofita quan té temps, la seva curta economia comença a ser favorable. Lluny queda el breu període de temps en què dormia al ras.

Camina de pressa, acaba d’entregar un nou article al setmanari. L’Andrew, un pirata, el personatge que manega el setmanari, però paga puntualment i li dóna feina sovint, l’acaba de recomanar. Segons diu, a un amic productor de cinema perquè faci uns arguments. No sap si serà capaç de desenvolupar dita feina, però ho provarà. Ara mateix l’editor li acaba de fer a mans l’adreça per tenir una entrevista. L’únic estrany és que no li ha dit quin tipus de pel·lícules són: infantils, d’aventures, romàntiques... Bé, ja li diran en la visita. 

Ha baixat de l’autobús en la parada indicada en les instruccions i avança, amb pas lleuger, mirant el plànol que li ha lliurat l’Andrew. Ara ha de continuar a peu. És una zona a prop de l’estuari del riu Tàmesi. Li estranya perquè és una àrea degradada, on pràcticament no hi queda més que llocs de desballestament de vehicles. El sorprèn que en uns afores així es facin pel·lícules. Mentre camina  pensa: “Renoi, i a més, a la tarda?” 

Passa pel lloc on es desfan vehicles, veu a terra una femella de roda, i rumia: “Per què li diran femella a un tros de ferro, quanta imaginació que té la gent” 

Ensopega amb una clau anglesa que està malmesa ja que ha perdut el passador del vis sens fi que ajusta l’obertura de la boca. 

Més lluny, una roda, draps i un vell cric abandonats a la humitat que prové del riu i que els ha rovellat fins deixar-los inservibles. L’smog, la coneguda boira londinenca que podreix, fins i tot, el ferro i l’acer. 

A vegades gira el cap i mira enrere per por a què el segueixin. Per aquests paranys sap que hi ha grups neonazis que apallissen la gent, preferentment  les persones de color.

A la fi ha arribat a l’adreça. És un vell magatzem del moll. A l’aparcament veu diferents cotxes de gamma alta. Això fa que es digui a si mateix: “Sembla, malgrat tot, es guanyen bé la vida la gent que hi treballa”. 

Truca al timbre i espera una estona, quan està a punt de tornar a trucar, s’obre la porta i apareix una noia rossa amb una minifaldilla espectacular que l’interroga amb veu fleuma.
¾    Què vol, senyor?- la veu és fleuma, però, el rintintin en pronunciar el senyor encara el molesta més.
¾    El senyor Brown, si us plau. M’ha citat aquesta tarda.
¾    A la tarda? Que estrany! Els actors prefereixen venir al matí. Estan més en forma- continua amb el mateix to  melindrós.
¾    No, és que m’han dit que és per guionista.
¾    Ah! Bé, passi i asseguí- s’aparta i el fa passar a una petita habitació on hi ha una taula amb una cadira, un sofà i dues cadires més. Tant l’habitació com les cadires són de colors llampants i cridaners.   

La secretària, almenys així ho suposa el Harry, s’asseu darrere de la taula i comença a fer-se la manicura. El Harry es troba incòmode perquè si la faldilla és curta no és perquè s’hagi aprofitat la tela per tapar l’escot i el que sobresurt l’enerva i el confon. 

Fa quasi una hora que espera. A la fi s’ha posat nerviós, a més s’està fent tard i ha de creuar tot aquell camp obert a les fosques per agafar a l’autobús.  

La noia ara s’està fent les celles i maquillant-se els ulls. El Harry pensa: “Caram quina manera tan fàcil de guanyar-se la vida que té aquesta“. Però, quan no pot aguantar-se més aixeca la veu demanant-li.
¾    El senyor Brown, encara trigarà molt?
¾    Està rodant. A vegades s’han de repetir les escenes diverses vegades. Molts cops hi ha inconvenients per manca de concentració.      

Impacient està dubtant si tornar un altre dia, quan veu girà la maneta de la porta que dona al magatzem. La persona que l’obre es queda a mig obrir, mentre continua donant instruccions a altres persones que hi ha a dintre.
 
Per la porta a mig obrir el magatzem es veu fosc, però amb la llum d’uns focus al fons. “Deuen esta rodant com a dit la senyoreta”, es consola el Harry.
¾    Més, més, que cridin més – recomana Brown des de la porta, suposant que ho sigui.- Més ràpid, també. 

A les oïdes del Harry arriben una successió de gemecs i sospirs com si fessin mal a algú. I una veu de dona mig tallada que crida: “Més, més, més, ai, ai, ai, sí, sí, sí, etc.”

Per fi ha endevinat quin tipus de pel·lícules són i es pregunta: “Per això es necessita argument”.
¾    El Harry? – l’interroga donant-li la mà, l’home que ha entrat amb la camisa mal cordada- Sóc en Brown- i s’asseu de cairell al seu costat en el sofà.
¾    Sí, sóc el Harry. M’ha donat la seva adreça l’Andrew.
¾    Bon tio aquest.  Vam ser companys de col·legi. Em va parlar de tu. Em va dir que escrivies força bé.
¾    Home, en defenso.
¾    Mira no es tracta de cap argument  existencial. Jo et dic més o menys el tema i els escenaris, i tu em fas una espècie de sinopsis per seguir una mica la trama. Per no embolicar-nos fent escena darrere escena, sinó els actors sovint fallen. Vull donar més qualitat a les meves obres.
¾    Crec que podré fer-ho. Però aquí?
¾    No, ja et donaré una adreça, menys pertorbadora i més tranquil·la. Per poder parlar i posar els guions en marxa.
¾    Millor, menys pertorbadora...
¾    Ara que si vols, els de la teva raça no actueu malament.
¾    No! No! Actuar no és el meu propòsit...- exclama sentint sota la pell negra de la cara la pujada de la sang i la vergonya.
¾    Ei, que paguem bé.
¾    No, no, de veritat. Sóc un mal intèrpret en aquesta matèria.
¾    No m’ho crec! Més cadascú ha de fer el que cregui millor. No insisteixo. 

Torna a ser al seu apartament. No s’han portat malament, fins i tot, com era tard  Brown i la secretaria l’han acompanyat, amb el cotxe, a l’estació del Metro més propera. Han quedat citats per veure’s i començar a escriure un argument segons les idees del director.

Davant seu té la màquina amiga, la tanca i la guarda. Està confós, neguitós i si ara escrigués no sap que posaria. Guions, gemecs, sospirs, quin trasbals!!! 

Miquel Pujol Mur                                           
Berga, 23/01/2008.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada