divendres, 16 de novembre de 2012

HISTÒRIA D’HARRY V.

LA DONA DEL PUB

A l’Alia li ha fet patxoca l’home que s’ha assegut al seu costat. Dintre el pub ha mantingut la serenitat i ha intentat amagar el seu interès. Potser s’ha delatat quan en acomiadar-se del cambrer involuntàriament ha alçat massa la veu en dir:
            - Fins demà, Henry.
 
Déu haver estat una picardia purament femenina, però inconscient, donant-li una cita per tornar-lo a veure, jugant al sí, però no, tan clàssic de les dones. 

Quan ha sortit del pub s’ha sentit mig avergonyida i sense saber el per què, com si fos una col·legiala, no una dona de trenta anys. Ha marxat corrent com per refugiar-se a l’habitació de la residència, propera al local. 

L’Alia viu actualment en una residència per dones soles. Des què va trencar amb l’Alan, fa aproximadament un parell d’anys, ha preferit viure en un lloc on es troba rodejada d’altres dones. “ Allunyant-me del perill és més fàcil no caure-hi” 

S’ha dutxat, posat un pijama, ha pres una petita mossegada i ara està tombada sobre el llit veient el televisor. 

No fan res que l’atregui en la programació dels diferents canals de televisió. El seu pensament vagareja, tornant una i altra vegada a l’home que ha vist al bar. 

Malgrat estar amb els ulls mig tancats sentint la música, s’hi ha fixat molt bé. És bastant alt i camina amb aplom, sense fer soroll. Ha mogut la cadira de la taula tenint cura de no arrossegar-la per no trencar el instant sublim de la música. 

No sap el seu nom, però coneix el so profund de la seva veu quan ha parlat amb el cambrer, l’ha impressionat íntimament. 

Li ha vist la mà negra, quan tenia la gerra agafada, amb els dits llargs i forts. Mans arreglades durant anys, malgrat es nota que darrerament treballen fent força, mans d’un intel·lectual, però que realitzen feines de bastaix. Són unes mans grans de palmells descolorits amb transparències rosades. Mans capaces d’agafar amb força, d’acariciar i de prémer. Mans a propòsit per fer sentir a la seva pell i a la seva carn. 

L’Alia està mig adormida, però el seu intel·lecte continua trasbalsat. L’aroma de l’home, amb una punta suau de suor, de colònia i l’olor forta de la cervesa es barreja i es confon en els seus pensaments. 

I els ulls foscos que l’han mirat fixament com si volguessin penetrar els seus ulls blaus, per entendre-la i introduir-se en les seves emocions. 

Pobre Alia, quantes coses pensava mentre dormia i somniava, un batibull d’estímuls i sensacions. Com si fos la punta del tall d’una navalla que rasques quan passava obrint una lleu ferida a la seva pell. 

En un altre apartament, l’home, el Harry, també mig adormit, somnia en la figura femenina que aquest capvespre l’ha inquietat. Se la imagina volàtil i evanescent,  però al mateix temps propera. Com una part del seu passat i com la propera estació del seu futur. 

Miquel Pujol Mur                                                 
Berga, 4/02/2008.

 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada