HISTÒRIA D’HARRY VII.

GLASGOW

Glasgow, una de les capitals culturals d’Europa, és al mateix temps la porta d’entrada a les terres d’Escòcia. El tren ha arribat a l’estació i el Harry camina per l’andana tranquil·lament portant a la mà una bossa de viatge.  

Té temps de sobres, ja que l’entrevista està concertada per demà al matí, per tant, pot assaborir l’ambient cosmopolita d’una capital d’aproximadament 2.100.000 habitants. Sap que visita la tercera capital amb ordre d’importància del Regne Unit. És la ciutat comercial, econòmica i industrial més important d’Escòcia, mentre que Edimburg és la capital administrativa del país.  

Moltes més anècdotes ha sentit sobre la població: del seu equip de rugbi; de la rivalitat dels dos equips de futbol el Celtic i el Rangers. De la fúria del seus hooligans  i dels enfrontaments entre les dues afeccions. La policia ha hagut d’actuar rigorosament, en moltes ocasions, a causa dels actes vandàlics en els vagons del metro i en els carrers. 

També ha llegit que ha estat un dels ports més importants del Regne Unit, ja que la companyia Cunard tenia en el port els amarratges de la seva flota de transatlàntics. Fins i tot, el iot reial, el Britannia, tenia com a base el port de la ciutat. 

Segueix les instruccions, que li han donat per escrit, agafa el metro, baixa a la parada corresponent i arriba a l’hotel on té feta la reserva. L’atén a la recepció un conserge hindú, que porta un petit turbant, i que li dóna la targeta de plàstic per obrir la porta de l’habitació. 

L’habitació és neta i agradable, malgrat és de petites dimensions, cosa a la qual ja està acostumat, tampoc viu en cap gran palau, però només ha de passar una nit i l’endemà a la tarda, marxarà cap a Londres. 

Cansat del viatge, més que res pels nervis de la nova aventura perquè els preparatius han sigut pocs, només porta una bossa, i el desplaçament en tren ha estat breu, es descalça i s’ajeu sobre el llit vestit, sense tapar-se. 

S’estira en el llit i començà a barrinar, tot s’inicia en el mateix moment. Allò no és descansar, allò és donar una i mil voltes al que ha succeït durant els darrers temps. Quasi lamenta haver entrat al pub i haver-se assegut al costat de l’Alia. 

Ha estat com si un huracà hagués entrat a la seva vida i l’hagués arravatat la passivitat i el conformisme amb el qual havia programat el seu món. Sap que tenia  poques ambicions, que s’havia conformat a treballar al supermercat, a fer articles per a les dues publicacions i, fins i tot, a escriure pel Brown les historietes porno eròtiques dels guions de les pel·lícules, malgrat li produïssin mals somnis. 

I ara tot aquest entorn s’havia anat en orris. Tot era un munt desordenat, un manyoc de fils sense cap ni peus. Intentava avançar a les palpentes per un túnel mig fosc, com en un mal dormir. Ordenar les seves idees, posar les coses en el seu lloc, cercar prioritats: Alia, feina, diners, viure... 

L’enamorament els havia agafat per sorpresa a tots dos, eren ben aliens al gran esdeveniment i havien de posar fil a l’agulla.  

Feia quatre mesos que durava la situació. És cert que el primer weekend  va ser meravellós. Un despertar a les carícies, als petons o tot allò que quasi havien renunciat. Va ser el món màgic de dues persones que s’estimen i s’amanyaguen contínuament amb un desfici amorós i sexual com si fos la fi de l’univers o el principi de la creació. 

Després, les confidències, dir-se el que havia estat la vida de cadascú. Treure coses del sac, no eren joves, havien viscut moments bons i dolents, havien comès errors i sacrificis. I en aquest instants amb tota la sinceritat possible, passaven pàgina de les coses bones per evitar vanagloriar-se i intentaven no avergonyir-se de les no bones. Procuraven allisar el paper de les seves històries particulars perquè no es veiessin tant els borrons i l’apartaven al més ràpid possible perquè no s’enrojolés la cara en passar pàgina. 

Tots dos tenen que coses per oblidar i perdonar-se, si volen crear un món en comú.  

S’aixeca del llit agafa el telèfon i truca a Londres.

¾    Hola,  que fas?- diu en sentir la salutació de la veu femenina.

¾    Jo bé, i tu, com t’ha anat el viatge?- contesta l’Alia.

¾    Ara he descansat una estona, venia atribolat. Me n’aniré a  menjar un mos i després ho prepararé tot per a l’entrevista de demà. A veure si tinc sort.

¾    Clar que sí. És una feina que la pots fer de qualsevol manera. Has de ser més decidit, tens una preparació que hi ha pocs que la tinguin. Has de ser més ambiciós. Va, demà t’espero.

¾    Sí, fins demà. Ja et portaré alguna petita cosa.

¾    En què vinguis tu, en tinc suficient. 

Penjà el telèfon i surt de l’habitació per trobar una cafeteria on poder menjar i netejar el cap de pensaments estranys. Mentre pensa: ”Crec que m’estima, podem començar i ser feliços”. 

L’Alia ha penjat el telèfon i dóna voltes a la curta conversació: “Podia haver estat més expressiu, ja li costa de dir alguna parauleta dolça. Aquests homes” 

Recorda que l’Alan també era un soca, tendre en certs moments però poc comunicatiu moltes vegades. L’Alia li deia: “Saps poc de treure profit de les dones. Som més! Hi ha més coses amagades dins nostre. Però els homes només veieu l’escorça”. 

Mentre rumia va traginant dins la seva habitació. Està neguitosa, el que està fent no és gens necessari. Neteja, treu la pols, mou coses de lloc que torna a canviar moments més tard i les torna a posar on eren abans.

¾    Això és enamorar-se? Estic més ximpleta que mai! Quines beneiteries que ens sorprenen a certa edat!- Murmurar-. Jo que ja havia modelat el meu futur, i ara, per uns ulls i unes mans que acaronen, tot a rodar. Però és tan bonic quan diu Alia, amb la seva veu d’home. Més podria dir alguna cosa més. Caram! 

Miquel Pujol Mur                                       

Berga, 27/02/2008.