EL MEU SÒSIES. (Relat negre)

En entrar a l’edifici on visc només amb una breu mirada a les bústies me n’adono. Una fiblada punyent travessa el meu cor. Talment com si fos un llampec en una nit d’estiu. 

Algú ha posat una nova etiqueta, al pis buit de la mateixa planta on resideixo. Els meus ulls, que venien esmorteïts i nebulosos a causa del brillant sol, de seguida han llegit el nom. Ostres, Ostres! Ostres! El meu mateix nom i cognoms. 

Ràpidament obro la porta de l’edifici i entro corrents dins el meu cau. Tens i nerviós, amb la ment i el cos temorosos quedo dempeus rere la tancada porta. Quin insult a la meva persona! En silenci i retenint la respiració, quasi fins a ofegar-me, miro per l’espill. Més d’una hora resto en aquesta incòmode posició. Han entrat la majoria dels veïns i he vist com els dels pisos superiors pugen per l’escala. De sobte uns passos, ni ràpids ni lents, però si un xic sorollosos. Penso: Com els meus. Aleshores el veig i el meu cor es deté ple d’angúnia. Aquell individu no tan sols porta el meus determinants, sinó que la seva figura, la seva cara, els seus gests i la seva respiració, són com la meva. Un duplicat exacte de mi mateix.  

Truca a les diferents portes del replà i es presenta com el nou veí. També  polsa el meu timbre, però jo em recaragolo i m’ajupo com un horrible geperut. Amb passes silents m’allunyo de la porta. Com puc mostrar-me davant d’un ésser tan paorós.  

Fujo a l’habitació fosca i mossegant-me els llavis crido. Sí, crido amb la boca tancada fins que els meus pulmons esgotats de cridar sense so m’obliguen a tossir. La sang dels llavis em cau per la barbeta. Les meves dents s’han clavat fins a tallar la carn. 

Poc desprès és el meu cos el que es retorça pel terra. El meu cap dóna cops a les potes de les cadires. Aquestes, com a càstig, al caure copegen el meu cos. Finalment, llassat, caic en un ensopiment total. En desvetllar-me un xic m’arrossego fins el dormitori. La meva debilitada força no ha pot ajudar-me a pujar a damunt del llit. Com un gos, si un gos apallissat, respirant estentòriament, dormo. Un malson ha estat el dormir sobre la catifa. 

Al matí següent, per marcar diferencies, decideixo deixar-me barba. Menjant poc, resisteixo tancat dins el pis fins a buidar les existències comestibles que hi ha. Lluint finalment una espessa i negra barba m’aposto altre cop rere la porta. Per fi escolto les seves odiades passes, tan semblants a les meves. Puja per l’escala. Què era allò! El destí malastruc! La perdició dels déus! Les bruixes de l’avern! Els turments més cruels han lacerat el meu cos i la meva ànima! No m’ho puc creure! 

Aquella imitació del propi jo. Aquell individu infecte. Allò, aquella maldestre recreació meva porta barba, negra i espessa. Igual, igual que la meva. Ofego el salvatge crit que surt de la meva desesperació i corro al lavabo. Em rapo i amb brotxa i sabó m’afaito el cap. Després rere la porta  torno a esperar. 

Sapastre! Carallot! Valgui’m Déu! El meu sòsies també s’ha rapat el cap. Fins i tot ressalta el color vermell de la meva cicatriu al seu crani. Perdo l’oremus, embogit em depilo les celles. Igual. Aprofito un cèrcol vell d’acer per posar-me’l al nas. Ell també. Cerco unes arracades de la meva difunta mare. Una altre cop igual. Sempre faci el que faci aquell esquerro imita les meves acciones. Celles, pírcing, arracades és reprodueixen un i altre cop. 

Ja sóc en el súmmum de la desesperança. No veig cap sortida al meu horror, per petita que sigui l’escletxa! Sense cap llum que il·lumini el meu camí decideixo agafar unes tisores i m’escapço les orelles. Això si que no ho farà. Per fi, canto alegrement ple de follia. Ara sí, que no seré imitat! Ara seré jo mateix! L’únic! JO!. 

Com un soldat que fa guàrdia espero. Finalment arriba. Bruixes! Dimonis! Infern! Allò porta les orelles escapçades. Les dues com les meves! 

Em trobo ridículament petit rere la porta. Finalment la única decisió, tal vegada la darrera i crua realitat. Opto per l’únic que puc fer. Corro a la cuina. Agafo el ganivet més gros i afilat. Surto al replà. Truco a la porta de l’odiat veí. 

La porta s’obre i ens trobem cara a cara. Amb un moviment ràpid clavo al seu pit l’arma que porto. Es desploma als meus peus. 

Mentre enfonso en el seu impúdic cos la improvisada daga, noto com al mateix temps es clava en el meu. Però no paro, sinó que portat per la meva follia encara la moc molt més per obrir i aprofundir la mortal ferida. 

El món, la vida, el remordiment, la bogeria han finit en aquell moment. 

Notícies de darrera hora:

El cos sense vida d’un veí, del mateix replà, s’ha trobat mort a la porta d’un pis buit. 

Miquel Pujol Mur.