EL DARRER ADÉU.

La porta s’obre lentament i l’home entra silenciosament. A la sala contigua s’escolten paraules pronunciades en veu baixa d’amics i veïns que donen el condol a la família. Damunt el llit hi ha un taüt ja tancat. Sobre la tauleta de nit unes papallones d’oli il·luminen amb llum tremolosa l’estança. Una llum en un costat, mig tapada, traspua una tímida claror. Qualsevol mostra de color ha estat eliminada. Sembla ben bé que la senyora de negre regni entre les ombres. L’home, el Pere, vesteix rigorosament de dol. Només la nota blanca de la camisa dona una mica de color a la seva trista cara. Agafa una cadira i l’acosta a l’improvisat túmul. Aleshores lentament, com si tingues por de despertar a la Maria, mou la tapa del fèretre i mira dintre.  

Sí, és la seva Maria de sempre, però els seus ulls blaus són tancats. Ell, els admirava devotament quan al matí s’obrien delerosos de vida. Ara ja no els veurà més. La cara de la seva dona està una mica més demacrada a causa de la malaltia però mostra la serenor i la fermesa de sempre. Les llàgrimes acudeixen al seus ulls, però fent un moviment amb la mà les aparta pesarós. NO, NO. Li deia la dona, si alguna vegada durant l’estada a l’hospital, veia que els ulls de l’home s’humitejaven. 

Sense llàgrimes, però amb els ulls aquosos, mira la companya de molts anys que abans d’hora ha emprès el camí. Ha marxat a un món perdut i llunyà. Tal vegada la suau llum, potser la plorera, fa que cregui que la seva dona mou els llavis parlant-li. Assegut a la cadira avança la mà fins a tocar el cos fred. Primer, les mans que tant havien treballat a la casa. També havien sabut ser acaronadores en els moments desitjats. Després, poc a poc, com si fos un sacrilegi la puja fins a tocar els llavis que tant havia estimat. També són freds.  

Tanca els ulls i no pot reprimir que unes petites gotes líquides davallin galtes avall. Tot és finit, ressona en el seu pensament. I egoista com dintre de tot és l’esser humà, un pensament; de pena, mig de ràbia, tal vegada de commiseració; sorgeix impenitent del fons de la seva ànima: Què serà de mi?   

Aïllat en la cambra obscura la seva memòria recorre els anys passats junts. El nuviatge, el casori, els fills, tants goigs i tants treballs passats per pujar-los, i finalment els néts. Sempre amorosa, sempre amable i sabent quina paraula era l’adequada a cada ocasió. Era ella qui portava la nau familiar. Ell, com la majoria d’homes, s’havia posat damunt de l’esquena, a vegades simplement com una excusa, aquelles paraules de: l’home a treballar i guanyar-se la vida per mantenir la família.  

Si ja ho deia el capellà, el mossèn de tota la vida: Déu va dir a l’home: guanyaràs el pa amb la suor de la teva front. I a la dona: pariràs el teus fills amb el dolors del teu ventre.  Seguint aquesta regla, la Maria i el Pere, han viscut durant els anys de la seva existència conjunta. 

Sobtadament escolta un remor dins la cambra, potser un soroll arribat de fora, tal vegada l’aire que bufant remou les teules de la casa. Però al Pere li fa l’efecte, amb els ulls tancats, que era la Maria que volia parlar-li per darrera vegada. Continua amb els ulls clucs i escolta; més amb l’oïda de l’ànima, que amb les orelles; altre cop la veu de la seva dona en la darrera conversa. 

No Pere, ara no somiquis. No series l’home que he estimat. Podies haver estat millor, més galant, més amable, tant amb mi com en els fills. Però ara Pere, no. Trencaries la imatge ferma i forta que he venerat. Més d’una vegada podies haver deixat abans el bar per vindré més aviat a casa. Però no és el teu tarannà ni els de molts altres homes de la nostra època. Ja ho sé, em podies ajudar, però segons tu no era necessari, jo ho sabia fer tot. Com deies: encara faria nosa.  

Però ves per on, jo vaig sempre estimar aquest home, el meu home, malgrat fos un xic egoista. Ara ja és tard, la meva vida s’acaba i no pots solucionar cap dels teus errors. Segurament jo idolatrant-te amb excés també n’he comès. Vaig posar-te en un pedestal malgrat saber que la figura tenia els peus de fang. 

Mes ha estat així, i jo t’he estimat essent d’aquesta forma. No, ara no vull portar-me a l’altre món la visió dels teus ulls plorosos. Jo, sempre he estat pràctica i fins ara al darrer moment ho vull ser. Aixeca el cap i siguis tu. No mostris mai feblesa i continua la teva vida com sempre has fet. 

No, no vull tampoc que et deixis manegar ni pels fills ni per les nores. Tal vegada en nom de l’amor filial acabaries sent un ninot a les seves mans. 

Surt com sempre has fet. Torna a moure’t i a viure. Mira amb nous ulls aquest món tan bonic. Potser en un racó oblidat del camí trobaràs una nova companya. No t’estimarà tant com jo, segur. Però potser serà l’amiga que agafats de les mans comparteixi les rialles dels darrers anys. No vull veure llàgrimes als teus ulls. 

Poques paraules més, va pronunciar la Maria abans de caure en el somni dels sedants. Però al Pere li han quedat com gravades en foc en el pensament. 

El Pere, s’adreça i posa l’esquena dreta. Fa un darrer petó primer a la front, després als llavis que tant va estimar, ara ja freds i impersonals. Fent un esforç, posa de nou la tapa al fèretre no sense deixar dintre una petita margarida. La flor més estimada per la Maria, i surt de l’habitació.  

Dret, seriós però disposat a continuar essent l’home de sempre. L’home de la seva Maria. 

Miquel Pujol Mur.