divendres, 7 d’octubre de 2016

DE GARRETA AL SANTUARI. II


A la feina li han cridat l’atenció: El Salvador, el seu encarregat, no ho entén: Te’l mires i sembla estar en orris, aleshores l’avises i tanmateix treballa com si fos una màquina. Però no el deixis d’observar per que hi ha cops que es desconnecta i continua en el món quimèric dels seus malsons.  

Decidit l’Aleix s’aboca al precipici. Els ulls plens de llàgrimes amargues. La boca panteixant presa d’una respiració entretallada i forta com d’un cavall desbocat a punt de morir. Quan només li manca la darrera empenta, i el vuit l’engolirà per sempre, nota una mà que l’agafa pel camal del pantalon. Mira i veu un nen xic de cara rosada i malgrat un xic espantat, somrient, que li diu educadament:
¾     M’he perdut senyor! Pot ajudar-me. Deixi la barana per un altre dia. A la vesprada tot és veu fosc. De dia, tot és més alegre. 

Sobreposant-se i eixugant-se les llàgrimes amb l’avantbraç l’Aleix pregunta al noi.
¾     On tens als pares?
¾     Allà, senyor –Assenyalant cap a la plaça davant de l’església.- Però només hi ha la mare.
¾     Bé, t’acompanyaré.
¾     Gràcies senyor. La vida és molt maca i té moments bons i altres de dolents. Però sempre s’ha de somriure i si es pot riure és millor. I anar sempre endavant. 

Aleshores escolten el piular dels ocells. L’Aleix capficat no els havia sentit encara i fa un gest a l’adonar-se del seu cantar. El nen li comenta:
¾     Són les orenetes que es retiren a dormir. La mare en té una que li ve a menjar a la mà. 

No fa gaire cas de les entenimentades paraules del nen. Tal vegada massa judicioses per la seva edat. L’Aleix i el nen agafats de la mà davallen del mirador. Nota la càlida mà infantil que suaument s’ajusta a la seva. L’escalfor li transmet una sensació de pau i benestar. Malgrat tot, les cabòries no el deixen calmar l’esperit. 

Quan arriben a la porta de l’església mira al nen. Però el xic no hi és. Esparverat de no saber com l’ha pogut perdre, entra al temple. Almenys trobarà a la mare per dir-li quelcom del seu fill. No hi ha ningú ni assegut ni dret. Sorprès mira cada racó, cadascuna de les capelles del santuari. A fora s’escolta el soroll de les orenetes que és recullen en els nius de la façana.  

Finalment com una revelació un fort raig de llum brolla del cambril i el fa adonar-se on són la criatura, la mare i l’oreneta. Dalt de tot de l’església, allà on només la teulada els separa del cel. L’Aleix s’agenolla i resa. 

Poc després un jove animat i fort baixa les escales a buscar el cotxe a l’aparcament. No té res a veure amb el vell xaruc que va pujar-les. Aquest  home nou creu amb la vida i té l’esperança d’un món millor que doni la pau a l’ànima humana.  

Segurament en el transcurs de la vida trobarà una nova companya més adient amb qui parlar i conviure sense tensions. 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada