dimarts, 4 d’octubre del 2016

DE GARRETA AL SANTUARI. I


Anar a Queralt, per què no?. Aquesta és la pregunta que es fa l’Aleix mentre puja l’escala que porta al Santuari. 

Fa poca estona ha aparcat el cotxe. Cap cot, com si fos un vell, puja l’ampla escalinata. Una vegada a dalt no fa cap mirada a l’església ni als edificis que l’envolten. Com un cansat pelegrí va caminant fins a la plaça de Garreta. Ni tan sols ha fet una ullada a la santa cova a dalt de la muntanya. Una vegada pujat el darrer esglaó de pedra que puja fins a la plaça de Garreta s’ha abocat a la barana. Sembla ben bé, com si el precipici el crides amb un càntic o encanteri misteriós des de la seva fondària. 

Però, deté l’embranzida i recolzant-se a la barana roman quiet. La seva cara mostra els trist sentiments que l’embarguen. Una profunda pena que rosega el seu cor i la seva ment alterant les seves idees. Però malgrat vol apartar-lo de la seva ment el pensament dolorós  sempre subsisteix dins seu, i torna, un i altre cop, martellejant dins el seu cervell com una au rapinyaire. 

El seu infortuni va iniciar-se al poc de començar a preparar el casori amb la Lídia. Havia de ser una celebració civil i senzilla. Com els dos eren de la nova generació no creient gaire en el sentit religiós de cap cerimònia i tampoc d’altres celebració cristiana. Menys d’una on el capellà exerceix purament de testimoni dels desig d’unir-se una parella. En aquest cas tant fa sigui un capella, com l’alcalde o el jutge, només serveix per recollir una firma com a document i prou.

Durant la preparació de l’esdeveniment sobtadament la mare de l’Aleix morí amb un ràpid desenllaç. No va donar temps a res. Senzillament, va aixecar-se de la taula a buscar uns tovallons a la cuina i tot va ser una. Va posar-se la mà al pit i va desplomar-se a terra sense vida. Va ser com si a una titella li haguessin tallat els fils. No va haver temps per res. Ni els metges ni a l’hospital van poder fer altre cosa que certificar la seva defunció.  

Segons males llengües dels veïns, sempre hi ha persones que no saben callar per no sense ferir als demés si és veritat o s’imaginen el pitjor del pitjor de la convivència a les altres llars. Moltes vegades tafanejant ni s’adonen del que succeeix a la seva. El cor de la mare havia estat valent cuidant del seu fill. Però va arribar un moment que va adonar-se que entrava una noia jove a casa, aleshores va considerar que la seva presència ja no era necessària.  Alguna cosa havia vist amb les maneres de la Lídia que la van fer comprendre les moltes discrepàncies que tindrien. Segurament va considerar que una noia jove portaria noves idees i noves formes de fer les coses i ella no volia ser una vella rondinaire que no fa més que nosa. La seva ment la va auto immolar. No ho havia comentat mai, però la processó devia anar per dintre feia molt temps. 

Ara l’Aleix ha trencat amb la Lídia. Ella volia continuar fem els tràmits per casar-se aviat. Semblava ben bé que volia foragitar-se de casa dels seus pares. Ell va comentar que més valia deixar passar cert temps pel dol i posposar el casament uns mesos. La Lídia va oposar-se en rodó. Va contestar que si s’ho prenia així, ella tenia una proposta de treball a França i marxaria immediatament. Prou sap ell, que el Maurici, un amic gal de la Lídia, està rere aquesta sobtada ocurrència.

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada