La
mirem en silenci, estesa damunt els blancs llençols. La seva pàl·lida cara
llueix trista. Tot el que ens envolta també és trist, inclús nosaltres, dins la
blanca habitació. El rictus dels seus torçats llavis són una ganyota a la por i
a la ignorància, de qui no recorda ni sap on està.
Maleit
viratge! Maleïda velocitat! Maleits alcohol i drogues! Són els causants que la
dolça filla de la nostra joventut jegui postrada en aquest llit.
Temem
el silenci, el seu, el nostre mateix i el del metge. El seu per callat i sense expressió.
El nostre pel munt de callades paraules, retrets i dubtes que volten dins el
nostre pensament. El del metge com si fos la sentència inapel·lable d’un jutge
que emet una resolució de vida o mort.
Els
seus ulls giren per un instant, com mirant la claror de la finestra ,i en el
nostre cap s’encén una petita llum d’esperança que ens diu: Potser no és tard!
Després
el seu cap de arrissats cabells gira damunt del coixí i els seus ulls ens guaiten.
Observo el seu esforç per conèixer-nos. Tal vegada els seus ulls acabats de
despertar no enfoquen correctament però, poc a poc, noto que ens mira fixament.
El seus llavis lentament es destensen i obrint-se suaument murmuren unes paraules
que per nosaltres ho es tot.
¾
Mare,
pare.
Tal
vegada aquest escrit podia ser un petit homenatge a tots aquells pares que en
el capcot i retorçant-se les mans esperen després de qualsevol accident o
circumstància negativa el retorn a la vida de l’ésser estimat.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada