El
repàs als diaris era exhaustiu. Les darreres eleccions havien fet pagar a la
classe política de sempre, la situació actual del país.
Però
el vell mandatari no estava content. Com és que aquest poble sumís, pacient i
conformista de la seva sort, que només obria la boca per dir sí, s’hagués
atrevit a opinar democràticament mitjançant el vot a les urnes i dir prou.
Aleshores
des del seu gran tron va mirar cap a avall per mirar al món per un gran espill.
Va veure un poble amb poca feina i mal pagada. Cada cop més gent demanant ajuda
a les institucions socials del signe que siguin, religioses o laiques. Els menjadors
socials tenint cada vegada més cua.
Va
veure un poble demanant treball (Òndia! Que n’eren de rucs demanant això). Gent
que se’ls hi va vendre la il·lusió d’un habitatge i ara s’adonaven que van ser enganyats
i podien perdre l’aixopluc.
Mentre,
els seus ajudants i testaferros feien fonedissos milions de milions. Diners a
l’estranger. Fons d’inversions. Paradisos fiscals. Grans construccions
atorgades a dit, que no eren necessàries o que no tenien la qualitat adequada.
Tots el mitjans possible gràcies a la enginyeria financera. Comissions,
prebendes, nepotisme, tot, en una barreja dantesca.
I
ara aquest poble callat gosa protestar donant veu a uns partits de nova
creació.
Gent
al carrer desnonats o sense feina, contrapunt d’una classe financera i política
que només parla dels grans beneficis de les grans empreses que donen
col·locacions molt ben pagades en els consells d’administració a polítics
jubilats.
Sapristi!
Va exclamar, potser l’única paraula que coneixia en idioma estranger. I
donant-se compte del gran error comès va plorar penedit. Però mirant l’extracte
de la compte corrent a Suïssa va riure alegre i content.
No
va dedicat a cap polític en concret.
De
tot hi ha la vinya del Senyor.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada