dilluns, 7 de setembre de 2015

GAUDIR


Estranya paraula gaudir, al mateix temps també significa fruir. Fruir del anys, del moments, o simplement d’aquells breus instants on un somriure o una rialla distén els llavis gaudint del segons vitals. 

El mar és davant dels meus ulls. molt a prop meu, un mar d’aigües clares i pausades i a la llunyania, el mar blau fosc de les aigües fondes. Les onades trenquen rítmicament amb les pedres de la costa deixant al meus peus l’escuma blanca de l’incessant vaivé. La seva olor salobre impregna els meus sentits olfactius i el meu respirar s’alleujà. 

El meu cos estirat, damunt d’una tovallola que amorteix la duresa de les roques, rep el sol del dia. A primera hora només és com una carícia que endolceix els pensaments. Després aquest mateix astre, aixecant-se en el també blau cel, percudeix fortament la meva pell. Finalment lassat el meu cos per la seva força m’alço, i marxo terra endins en recerca d’una ombra protectora. 

Els meus ulls encegats pel senyor del cel, malgrat les fosques ulleres, després d’una breu ullada troben el racó desitjat. Lluny de tots i proper a tothom al mateix temps. Escolto les alegres paraules dels nens, que  vigilats pels grans, juguen a la minsa platja malgrat les pedres que tamisen el terra. Però fujo sentir les respostes dels seus pares, quan amb veus fortes, airades o cridaneres els reganyen. 

Gaudir del mar, gaudir de les vacances. Lluny del dia a dia, sempre monòton, sempre igual, que martelleja els pensaments fins a unificar les idees de tots. Viure amb poca informació, de les notícies sempre cruels, d’aquest nostre món on la pau sembla impossible. Sense saber-ne gaire, nomès vivint els moments agredolços dels nostres sentits. La guerra, els diners, de tot se’n parla, menys de la pau. Pressions dels grups de la dreta, pressions dels de l’esquerra, pressions dels de centre. Tantes pressions que, finalment cauen com gerros d’aigua freda damunt les espatlles, sempre sofertes, sempre callades, de la gent del poble. Més impostos, més retallades, menys treball i el poc que hi ha, menys pagat. Per tant en acabar la llei aritmètica de sumes i restes els resultats finals són la reducció dels recursos per viure de la gent senzilla. 

Miro les onades que venen i van per damunt de l’aigua, xoquen en les roques i deixen rere seu l’escuma blanca. Els meus pensaments com en una dansa al·legòrica segueixen el ritme de les onades. Observo en la meva imaginació un nen que s’endinsa mar a dintre fins l’infinit. El jove que el segueix camina fins a perdre´s  en el blau del mar. Després és un home de mitja edat, ple de cabòries sobre el món, braceja fins amagar-se en les onades. Tots han estat una part de la pròpia vida, la de l’home que observa el mar, i el cel assegut rere unes roques a la platja pedregosa. 

La infantesa, la joventut, la maduresa s’han perdut durant el pas dels anys. Què queda ara, solament la vellesa, el dolor dels ossos desgastats, la penúria d’uns muscles cansats...   

Tot seguit miro davant meu, veig el blau del mar, fosc de lluny, transparent d’a prop. Aleshores escolto les veus dels infants, sento el xerric de les gavines, veig un vaixell carregat de persones que alegrament marxen buscant nous horitzons i noves terres on conèixer noves vivències.  

El cor batega fortament i el sol llueix, també fortament, en el blau del cel. Doncs no hi ha dubte: s’ha de viurà i gaudir d’aquest lúcid moment actual.

Demà, sempre demà. Demà serà un nou dia i unes noves circumstancies i cercarem aquell nou impuls per caminar una jornada més. 

Gaudir tant en el mar com en la terra. El fruir d’un mateix i el seu moment no és cap disbarat ni disbauxa.  

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada