dimecres, 8 de juliol de 2015

UN CREDO PARTICULAR.


El Marc surt de casa tranquil·lament amb la idea d’esmorzar al bar que hi ha dues cantonades més avall. Durant el camí se li acosten dues dones, ja les coneix de sobres, sap que volen per cinquantena vegada explicar-li el seu credo. Cada matí, el mateix i com cada matí les esquiva.
¾    Escolti senyor...
¾    Ai! Quan ho lamento- fent una ullada ràpida al rellotge- potser demà les podré atendre- i sense parar marxa carrer avall. Com veu de reüll la mirada desencisada de les dones assenyala un cop més el rellotge, no hi ha que ensorrar la moral a ningú, i deixa anar un.- Tinc tard, el meu cap és un malparit. 

Només travessar el pas de vianants veu dos xicots joves, alts i rossos  vestits correctament, fins i tot encorbatats, que sembla ben bé vagin a treballar a un banc. Amb un somriure amable i amb passes ràpides enfilen directament a la seva direcció com per coincidir en la seva trajectòria. Altre cop guaita el rellotge i ficant-se les mans al cap, com en un gest de desesperació, per arribar tard a la feina, inicia una corredissa que l’allunya del punt d’intercessió dels dos camins. Per fi, quasi corrents pel temor a que els dos postulants vulguin iniciar una cursa en la seva persecució, albira la porta del bar. Girant-se a dreta i esquerra i fent una darrera llambregada a la seva rereguarda, per por als temuts salvadors de la seva ànima, obra la porta i es capbussa dins l’establiment. 

L’inhabitual ambient el deixa sorprès, es fa la següent reflexió.

¾    Tant ha canviat aquest bar en les darreres setmanes.- Enquimerat observa a tots costats i pensa: Què fan els clients d’aquesta cafeteria. 

L’aire és dens, l’olor espessa i un xic sofrosa. La il·luminació tamisa amb una tonalitat vermellosa tot el local. Els clars i foscos emmarquen encara més el roig sang. Els clients mig s’entreveuen sense saber que és el que  fan exactament en les repletes taules.
¾    Bé, deu ser a causa de l’excitació de la carrera anterior.- I sense pensar-s’ho  gens, s’asseu al tamboret de la barra i demana un tallat i un croissant.
¾    Ostres! Que canviat que està el cambrer.- Vesteix una jaqueta també vermella, més aviat d’un morat sanguinolent. El somrís servicial de sempre ha desaparegut, ara un gest d’ansiós desig emmascara la seves faccions. El Marc mira el croissant i veu les dues banyes reflectides amb les que porta al cap l’amable barman.
¾    Ostres! – torna a repetir espantat- Què passa aquí? 

La mà del cambrer es posa poderosa damunt el seu braç. El noi observa els dits i el sorprenen les ungles com urpes ansioses per clavar-se en la seva carn.
¾    Vine!- li mana el banyut amb una veu fosca i cavernosa- Vine, que et vull oferir un nou món.
¾    No, si jo ja estic bé amb el meu. Sap què, tinc tard!
¾    Tard dius, tard serà per la teva ànima si no admires la meva oferta. 

Tibant-lo el condueix a la primera taula on hi ha tota mena de menjar, a quin més desitjable.
¾    Mira aquí podràs satisfer la teva fam de tota mena de menjar inimaginable. I si el que vols es beure, els meus satèl·lits et portaran els millors vins i licors de la terra.  

En veure l’aire indecís del noi, el diable (no és ningú més) l’agafa i el porta a un racó i li mostra homes i dones retorçant-se en múltiples posicions, cercant com aconseguir l’orgasme una i altra vegada. El Marc mira estupefacte aquell pandemònium, perquè no comprèn qui hi ha amb qui. Homes i dones aparellats i barrejats amb dones i dones, homes i homes, i fins i tot animals. Tots formant grups luxuriosos sense saber que els atrau.
¾    Veus allà, hi ha cofres amb mils de doblers d’or perquè puguis agafar-los i gaudir-ne comptant-los i omplir-te’n les butxaques. Damunt la tarima de l’orquestra, hi ha persones disposades a notar la teva ira. Pots escridar-se-les, pegar-les i trepitjar-les que mai es rebel·laran. Altres, si tu vols, protestaran amb veu llastimosa. Pels superbs hi ha un altre estadi per observar les desgràcies dels demés i sentir-se superior. Aquí en aquesta religió immemorial, millor dit en aquesta església total, cap tothom. Sense haver de resar, ni humiliar-se ni penedir-se de res. Ni seguir les regles de qualsevol altra religió.  

El Marc desesperat arranca la màniga de l’urpa i exclamant un:
¾    Vade retro!- fuig corrent pel portal del bar, de l’infern o ves a saber què. 

En sortir va a ensopegar amb un grup que discuteixen sobre religió mentre li donen llibres i llibres. Totes les representacions religioses del món hi tenen presencia, antigues i noves creences des de la més extremista fins la més moderada, i fins i tot, els budistes. Tots en un aquelarre, pitjor que el de les bruixes, li entreguen llibres, es discuteixen, es donen empentes i s’insulten entre sí per oferir-li encara més llibres i més promeses.  

El Marc fuig esparverat i s’imagina la bronca del seu cap. Se l’imagina i la rep a l’entrar a la feina essent portador de llibres.  

Aquest diumenge el Marc ha marxat com cada setmana a la caseta d’un poble de muntanya. I mentre mira pel finestral, fa fred encara, aprofita els llibres per fer-los cremar a la llar de foc i escalfar una mica l’habitació. Per reflexionar no hi ha res més adient que observar la natura i pensar que ha estat un regal pels humans sense voler aprofundir més.  

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada