divendres, 31 de juliol de 2015

L’ESPERIT DEL TROBADOR. II.

Llavors, deixant de parlar s’aixeca, i amb veu de baríton, canta o més aviat mig recita, aquesta dolça cançó a la seva enamorada:  

Oh, formosa comtessa dels cabells daurats,
Escolta el bategar del cor enamorat
d’aquest infeliç i pobre trobador
Lacerat a raó de nos correspost amor. 

He finit ma vida, a mans del cornut espòs,
Més el fruit de la nos passió luxuriosa
Viurà per sempre entre tu, jo i el vell caspós. 

Amor dels llargs cabells de color d’or
Ja no bat el meu enamoradís cor
Enterrat i destrossat sota el terra
Del celler de l’oblidat mas. 

Laura, enamorada de cabells com blat
Mon llaüt i ma veu seguiran cantant
sempre el record de ton xamós cos. 

El teu coronat escalfallits marit
Pujarà com a fill, aquell engendrat
Per la nos tempesta dels sentits
En la primavera de les flors lluentes. 

I acabada la seva troba, parla ja amb veu més calmada, dient-me: Jo, el trobador i les roques del cim vetllem per la pau del boscos i les arbredes. Any rere any rebem la visita de la nostra companya, la neu, que tancant el pas de muntanya ens guarda de les invasions humanes. El seu mant blanc i visible, lligat amb la força pètria  i la meva veu pregonem la bellesa del món i l’amor.  

En les nits de lluna plena s’escolta pels recondits amagatalls de la vall un cant trist i enamorat que sorgeix del fons del gorg allà on el rierol comença d’apaivagar la seva força abans d’abandonar la vall. Són les veus dels esperits que units clamen per la pau i l’entesa en els cims i les valls de muntanya presidides pel Pirineu.  

No resta cap mur del castell que domina el lloc, només quatre pedres mal amuntegades i unes restes de bigues corcades. Com les passions humanes les restes són malmeses i retornen a la terra com pols que són.  

Han passat els anys, però en aquest lloc tranquil i feréstec, he trobat en moltes ocasions aquella pau de l’ànima que fugint del soroll de la gran urbs em fa assolir nous reptes.  

I malgrat el temps passat, tota la meva vida, sempre en tornar, arriba a les meves oïdes des de qualsevol racó, tal vegada portat pel mateix remor de l’aigua del riu, la cançó de l’esperit del trobador enamorat. 

Enyorat i alegre d’escoltar la seva veu, m’aixeco i el cerco amb avidesa, però no apareix. Potser avergonyit, no gosa presentar-se altre cop davant meu.. O com jo desitjaria, el mateix amor l’ha salvat de la seva condemna. 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada