Quin
lloc podíem buscar més adient que la nostra muntanya màgica? Aquella que el seu
nom és prou conegut arreu del Món. Doncs, com no? Montserrat.
Baixàvem
en aquesta ocasió fins l’estació del cremallera a Monistrol. Després de pagar
els corresponents bitllets pujàvem a una unitat del tren. Potser perquè encara
era massa d’hora (segons per qui) s’hi cabia perfectament. Poc després puntual
com un tren anglès o millor dit suís (que d’aquest país és la maquinaria)
ascendíem per la via fèrria. La visió des del vagó, ja ens començà a mostrar la
singular bellesa de la nostra muntanya.
En
poca estona, i sense cap ensurt, arribàvem a l’estació superior del cremallera.
Durant el viatge havíem fet un repàs al munt de records d’anteriors viatges
montserratins de molts any enrere, quasi tota una vida.
Recordo
haver-hi pujat poques setmanes abans del desastre que comporta la mort de molts
viatgers. Un altre record emergí en el nostre pensament, el del pas a nivell on un gosset amb gorra i
les potetes davanteres aixecades saludava amb una banderola. Quants anys han
passat!
Deixem-nos
de romanços i tornem al temps actual. Com diuen alguns psicòlegs sempre s’ha de
viure, a certa edat, el moment actual i gaudir-ne. El passat, passat està, i no
el podem modificar. El futur, ja començarà demà al llevar-nos i albirar un nou
dia.
Arribats
a l’estació vam anar a esmorzar a la propera cafeteria. L’entrepà el portàvem
de casa. En aquest establiment serveixen uns bons cafès amb llet, o potser al
ser, a o de, Montserrat els gaudim més.
El
nostre destí aquesta vegada era una breu excursió per un camí pràcticament
asfaltat que ens portà a la Santa Cova. El lloc on el pastor va trobar, segons
la tradició, la imatge de la Verge bruna.
No penseu que érem sols, hi ha molta gent que baixa a veure aquest racó
montserratí, allunyant-se dels oripells del monestir.
El
camí comença amb una bona baixada amb dos o tres racons ombrius i una bona
visió de la panoràmica sobre l’estació del telefèric i el Llobregat. De tant en
tant, una groga cabina passava gronxant-se dels cables cap a la seva estació.
La propera visita, ja pensem en el futur, potser valdrà la pena pujar-ne, una
nova experiència no fa mal a ningú. I torno a pensar en el passat, quants anys
fa que vaig pujar amb aquest mitjà per primera vegada. Malament, fa tants anys
que ja no em recordo. Li proposaré a la Rosa per la pròxima.
Ja
posats en marxa desfilaven davant dels diferents misteris que ornamenten el
camí obra d’eminents artistes. Segons la informació recollida són quinze grups
escultòrics que formen el Rosari Monumental.
La
Santa Cova va ser construïda entre 1696 i 1705. A causa de la situació de l’edifici
respecte a la gran pendent de la muntanya van ser necessaris uns murs de recolzament
de grans dimensions i verticalitat.
La
capella és de planta grega, abrigada en un dels seus braços sota la balma de la
muntanya que és la santa Cova Original.
L’edifici
ha sofert diversos contratemps durant la seva existència, com guerres. Més
properament incendis o aiguats, però ha estat sempre reconstruït per oferir-nos
un lloc d’extrema bellesa per orar a la mitjancera del Cel.
Una
vegada feta la nostra visita a un lloc tan emblemàtic vam pujar al monestir. Si
la baixada és llarga, més llarga, malgrat sigui breu, és la pujada.
Un
cop a dalt vam donar una volta per les parades de productes artesans on el
codonyat, el mató i múltiples llaminadures són ofertes al gust de cadascú.
Volíem
visitar la basílica però, era pràcticament impossible. El temple era ple de gom
a gom i la cua per pujar a venerar al cambril la Verge morena sortia de
l’edifici, travessava l’entrada, la plaça i davallava pel carrer fins quasi
l’arc d’entrada.
Vam decidir baixar i el cremallera encara portava
una gernació de més gent de totes races que envaïen les andanes de l’estació.
No
cal dir-ho vam passar una agradable matí. Montserrat, val molt més que unes
simples hores humanes, és part de l’essència d'aquest el nostre poble.
Miquel
Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada