diumenge, 12 d’octubre de 2014

HEM DE RECICLAR!


Hola amics, com esteu? Jo, d’aquella manera...

Tot i que no sóc de la mateixa espècie que vosaltres, us vull explicar la meva vida. Estic segur que en podreu treure algun profit.

El meu historial va començar quan una senyora, de casa bona, va anar de rebaixes al Corte Inglés i es va comprar un abric de quadres molt i molt extremat. Ella estava molt cofoia amb la peça que havia adquirit, però un dia que va anar a visitar la seva filla, la Carme, li va etzibar:
Mare, però que no ho veus que li falta un botó?
Un botó? És clar, ja m’ho semblava que era massa barat... va dir mirant-se al mirall De totes maneres això no té tanta importància. Com que els abrics sempre els porto desbotonats... ni me n’havia adonat!



Després d’haver-lo mirat i remirat ben bé, de tort i de través, va començar a fixar-se que també li anava una mica  just de mida i en pocs dies el va tenir ben avorrit, per tant va decidir regalar-lo a la seva amiga Clotilde. A ella  li encantaven els teixits de quadres, i a més  estava una mica més prima. L’amiga,  ben il·lusionada, se’l va emprovar i va dir:
No està gens malament! Me l’emportaré a la maleta ara quan vagi de viatge a Londres. S’acosta l’hivern i allà diuen que fa  molt fred.
Compte, però, que li falta un botó! va dir, tot seguit, la senyora.
  



Uns dies abans del viatge, la Clotilde va començar a fer l’equipatge i es va adonar que l’abric ocupava una maleta sencera.
Bé, me l’escurçaré... Sí, me’n faré una jaqueta va exclamar amb veu altaaixí no caldrà malgastar tan espai i, com que serà més  curta, podré sol.lucionar això del botó.

La jaqueta no va quedar malament..., però no tenia cap faldilla ni caps pantalons que li fessin joc amb aquella roba tan vistosa, i gairebé va començar a desistir de endur-se-la. Mentre se l’emprovava va sentir el timbre de la porta. Era la seva neboda, la Tresa, que va al·lucinar quan la va veure amb aquella jaqueta tan fashion.
Caram, des de quan vas vestida així, tieta?
Doncs, es pot dir que encara no l’he estrenat. Si la vols... potser tu la lluiràs molt més que jo va dir la Clotilde.
I tant! Me la posaré per anar  al Palau de la Música, dissabte. Causaré sensació!

Un cop a casa seva, la Tresa es va emprovar el regal de la tieta;  encara que amb la jaqueta posada, no s’hi acabava de veure prou bé. Però com que era una persona amb moltes idees i molt recursos, de seguida ho va tenir clar.
Per anar al Palau de la Música, no hi ha res més elegant que una capa!

I... mans a l’obra! Va agafar les tisores i es va disposar a treure’n les mànigues i fer les corresponents filigranes per tal que quedés d’allò més bé!

És clar que... quan va arribar el dia, al seu marit no li va fer gens de gràcia la capa de quadres i, durant molta estona, no va parar de dir-li que cridava massa l’atenció. A partir d’aquell dia ja no se la va posar més, i es va  proposar de portar-la  en un lloc d’aquests que recullen roba de segona mà.
Amb tot això, s’acostava Carnestoltes i el seu fill, el Pau, es volia disfressar És justament la roba que em faria falta per fer-me una corbata ben vistosa va dir en veure-la.
Doncs mira, ja t’ajudaré a fer-la... va deixar anar la mare jo, ja no me la posaré més aquesta capa!

El dia de Carnestoltes la corbata, confeccionada amb unes dimensions gegants, va impressionar als seus amics, sobretot a una amiga, la Laia.
M’encanta la roba d’aquesta corbata, és fantàstica! no parava de repetir-ho.
Si la vols, te la regalo! Quan hagi acabat la festa, ja no em servirà per res.
I tant que la vull...! Me’n faré un buff, pel coll. A mi m’agrada d’anar sempre ben recollida quan fa fred!

La peça, cada vegada anava perdent una mica més de roba. De totes maneres, el buff va quedar molt elegant i la Laia el va lluir molt de temps...! Un dia el va deixar a una  amiga, la Xènia, i finalment li va dir que ja se’l podia quedar.

La cosa va acabar d’una manera impensada, quan el va veure la Carme, la mare de la Xènia. De seguida se li va il·luminar la vista.
Quina casualitat! A principis d’hivern la meva mare es va comprar un abric al Corte Inglés,  d’una roba  ben igual que el teu buff! Ho recordo perquè era molt alegre, però li faltava un botó...
Un botó? va dir la XèniaAra mateix vaig a fer-li’n folrar un amb aquesta roba i li portaré. Quina sorpresa que tindrà l’àvia!

Si heu anat lligant caps, ja sabeu com acaba la història. Ara ja fa temps que estic tancat dintre d’una caixa esperant no sé què... Què serà de mi?  Reciclar-me més...  gairebé  ja és impossible!


De totes maneres us aconsello que ho feu de reciclar. Hi ha moltes maneres de fer-ho. I sobretot en moments de crisi... és molt útil!

Botó




   22 de setembre de 2014
Roser Vila Pujol

1 comentari:

  1. Si que va tenir una v8ida ben reciclada aquest abric de quadres. Jo també reciclo, però no tant.

    ResponElimina