dimecres, 15 d’octubre de 2014

L’INNOMINAT SENYOR TEMPS.

El que no té nom, l’innominat com volia que se’l conegués, voltava pels passadissos guaitant a la gent que  esperava a ser atesa pels metges. 
Les busques dels rellotges rodolaven sense parar, passava un segon i un altre, fins a completar un minut i després seguien segon a segon, minut a minut, fins a completar l’hora d’espera i no solament una primera hora sinó una hora darrere altre com si l’esperança no tingués fi i els malats tinguessin l’obligació d’aguantar pacientment fins que s’obrís la porta i el metge, quasi com un califa, sense almenys saludar-los mires l’expedient sense aixecar tan sols la vista cap el malalt, com si fos una màquina més a reparar seguin l’actual protocol de la minsa garantia humana i ell l’operari especialista.  

Mentre els altres “esperadors desesperats” tant els que eren en un baiard o en una cadira de rodes com els que pacientment eren asseguts a les dures cadires de la sala, remugaven trenta mil exclamacions, ignorants de si la causa era la peresa dels metges, la insuficiència d’instrumental o tal vegada una carrega  inadequada de pacients a visitar. 

L’innominat, també conegut com Lucífer, observava que en aquell lloc de l’hospital recollia una gran dosis de desesperança i d’imprecacions que faria valorar el seu negoci. Al cap dels anys, quan davant del aleshores finat, obris la llibreta on apuntava sense misericòrdia les frases dites per cadascuna de les persones, les confondria i podria castigar-los llançant-los pels penya-segats plens dels xaragalls i les bardisses de la perdició i caurien en el rocós i erm sòl de casa del seu Pare.  

No tenia per que córrer, ja que el treball s’ha de fer sense presses però sense pausa, per això treballava en llocs on podia recol·lectar forces ànimes pecadores, malgrat l’enutjós treball dels homes sacerdots de vestimenta negra i coll blanc, sempre trobava alguna causa perduda que remetre al seu cap. Ambiciós com és, creu, “mala paraula aquesta que ha de procurar no usar” que finalment serà recompensat i gaudirà d’asseure’s a l’esquerra del Maligne. Asseure’s a la dreta de Déu és la millor posició per estar al seu costat però com el Maligne i el seu avern és un món contradictori, a les masmorres infernals la millor cadira per seure al seu costat es a l’esquerra.  

Els metges, eren la seva especialitat per recollir ànimes perquè sabia que la majoria havia perdut la fe, ja no creien gaire en Déu, cansats de les pèrdues de vides entre les seves pròpies mans, molts cops quan pensaven havien salvat al pacient. 

Pacient, avui em sorprèn aquesta paraula que vol dir?: una persona pacient o un pacient malalt o només una pacient persona que aguanta sense protestar tot el temps que sigui necessari per finalment ser rebut i rebre algun signe de cura. 

Ara finalment he confessar-vos la veritat, aquest descabellat escrit surt després de ser assegut en una sala d’espera envoltant de una gernació de persones, essent una més dintre la gernació, durant quasi set hores per ser atès per una persona que encara no sé si era la metgessa o una infermera titulada o una simple auxiliar. 

He de reconèixer que malgrat he parlat de temps-estona almenys no havia cap rellotge de paret que sonés regularment amb el seu insistent tic-tac ni anuncies el pas de les hores amb les seves incomodes campanades.  

TEMPUS FUGIT... 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada