Ai! Perdoneu, no m’he presentat. Em dic Aina i tinc 13 anys. Ara vaig a
l’Institut on estic estudiant ESO. A vegades penso que és un pal això d’estudiar,
a més quan em demanen què vull fer de més gran, no en tinc ni idea...
Avui, però, ha estat un dia molt diferent. Hem sortit amb els
professors a donar una volta per la ciutat. Ara no us penseu que era per
passar-nos-ho bé. Havíem d’esbrinar coses que feien la gent gran, abans, quan
tenien la nostra edat i després fer un treball; comparant el que ens havien
explicat amb les coses que fem ara nosaltres.
Amb el meu grup d’amigues hem decidit que faríem el treball sobre els
jocs, per això hem demanat si podíem entrar al Casal de Gent Gran, i un cop
allà hem trobat una colla de iaies que es posaven a punt per entrar en una sala
a fer gimnàs. Una de les meves amigues a dit...
T’imagines aquestes velles posant-se en forma?
Calla! he dit jo nosaltres anem pel treball que és el què ens toca
fer!
Les senyores ens han atès amablement. Ens han explicat alguns jocs que
jugaven elles: a pilota, a saltar a
corda, a la xarranca, al joc dels disbarats, a
passar l’anell... Nosaltres no teníem ni la més petita noció de tot
això. Amb aquest joc de l’anell, es veu que havien de pagar penyora si no endevinaven
qui tenia l’anell, i una d’elles ha
explicat que, una vegada, perquè li tornessin la penyora donada, que era la
seva espardenya, va haver de fer un petó a un noi i diu... que va passar tanta
vergonya...!
Després, com que ens hem quedat una estona a vaig a la plaça, hem
començat a sentir una música molt marxosa que venia d’aquella sala del gimnàs, ja
que tenien la finestra oberta. Llavors ens ha picat una mena de curiositat...
Per què no anem a espiar una mica? Total no se n’adonaran! hem dit
nosaltres.
Hem pujat una altra vegada i amb la porta una mica entreoberta hem vist l’espectacle.
No sé si era en motiu de la “Setmana saludable al Berguedà”, o ja ho
tenen per costum. El cas és que ballaven Zumba. No ens podíem creure el que vèiem. Es
movien amb una agilitat impressionant!
Al cap d’un moment el profe ens ha vist i ens ha convidat a entrar per
participar en el ball. Nosaltres hi hem estat d’acord, perquè el noi estava
molt bo. Era un tio catxes! Ara
m’adono de la pena que hem fet allà ballant, amb la jaqueta posada i la
motxilla a l’esquena. La veritat és que no ens hi aclaríem gairebé gens. Però
ho hem trobat molt divertit!
Eren tot dones! Jo crec que s’ho passaven molt bé, i de velles... res!
Si hi havia algú que feia el ridícul érem les nenes de l’Insti! Abans de marxar
ens han demanat a què jugàvem nosaltres. És clar, nosaltres no juguem a res, només
amb el WhatsApp. M’he adonat que alguna
d’elles deia:
Que avorrit deu ser... Es faran velles abans d’hora!
Des de la plaça, quan ja marxàvem, hem sentit que encara continuaven
amb aquella música i aquell ritme de Zumba. Quines dones més canyeres! Són
d’admirar! Vull que aquest relat
serveixi d’homenatge per a totes elles...
ENDAVANT LES ÀVIES!
Berga, 10 d’abril de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada