Estimada iaia,
Perdona si aquesta carta la faig amb
massa retard. Ja fa temps que ens vas deixar i encara no sé si, alguna vegada,
et vaig donar les gràcies per tot el que vas fer per mi. Vas marxar d’una
manera tan discreta, tal com sempre havia estat la teva vida. Tot ho feies
senzillament, sense massa soroll, sense gairebé fer-te notar; però sempre hi
eres, en els moments difícils... en tots els moments de la meva vida.
Sempre penso que t’hauria d’haver dit
“mare” i no iaia, ja que tu, per mi, vas ser... ho vas ser tot: La mare que
vaig perdre el dia que em va portar al
món, el pare que potser era massa jove i no va saber, o no va poder estar al
lloc que li hauria pertocat, la persona que em va cuidar, la que es preocupava
per mi quan era al bressol, la que em cantava cançons, m’explicava contes i em
feia jugar; la que aguantava les meves entremaliadures i assumia les
dificultats de la meva adolescència, la que sempre em va educar i orientar...
Sempre al peu del canyó, tant a les
verdes com a les madures!
Tu mai no et queixaves... Alguna
vegada havia vist com et rodolava, galtes avall, alguna llàgrima, quan em
comparaves amb la meva mare, però sempre intentaves dissimular dient que se
t’havia ficat una brossa al l’ull.
Jo veia com els teus cabells es tornaven
del color de la neu i la teva cara es marcia per l’edat, però el teu esperit
era jove, tan jove... que, a vegades, em semblava que jo era més vella que tu.
La teva força interior era tan gran... que no volies parlar de les desgràcies
que t’havien succeït. Sempre deies: El passat ja no té remei, hem de saber
viure el present!
Ara m’adono, cada vegada més, que els
dies es converteixen en anys i que els meus cabells es van tornant de color de
plata... Quan em miro al mirall sóc conscient que m’estic fent gran, però no
m’importa! He passat moltes coses, però cap de tan greu com la que vas passar
tu quan jo vaig néixer. A pesar de tot,
tinc la sort que encara et sento aquí, al meu costat. Et puc percebre a cada
instant: forta com una pedra, amb el teu somriure al llavis per no encomanar a
ningú les teves tristeses.
El teu optimisme em va fer sentir una
nena feliç a pesar de no haver tingut pares, i el vull conservar perquè sé que
és l’herència que em vas deixar. Això val molt més que totes les riqueses del
món! Tu ho vas ser tot per mi. Mai no em va semblar que fos òrfena o que em
faltés res, ni ningú. Gràcies iaia per la teva força interior!
La teva néta que no t’ha oblidat
“Tingues sempre present que la
pell s’arruga, que els cabells es tornen blancs, que els dies es converteixen
en anys però el més important no canvia: la teva força interior”
Mare Teresa de Calcuta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada