EL COLOM A LA FINESTRA

“La teva força interior”

Encara no se’n acabava de fer a l’idea de que ell ja no hi seria més . Eren una parella feliços que ho tenien tot, dues  nenes precioses que eren la seva joia, i ells dos que vivien en un món  màgic. La felicitat perfecta. Aquell  fatídic dia tot es va trencar. La policia a casa al vespre... l’accident, crits, plors...  tràmits, l’enterrament;  de cop tot s’havia acabat i després aquell  gran buit , d’això ja fa  prop d’un mes i ella no sabia pas com sortir-se’n .

Les nenes l’han trobat plorant moltes vegades i llavors també s’ajunten al plor, la dona sap que ha de ser forta per elles,  però  no pot, no sap com. Les nenes també troben a faltar al pare i em necessiten més que mai. L’altre dia la nena gran de cinc anys li va dir, - Mama no ploris que jo et cuidaré – la va abraçar i de nou  juntes van plorar una bona estona. Viu d’esma, porta les nenes al cole i es queda tot el dia a casa sola amb els records.

Un matí, trastejant com una autòmat  per la cuina va veure com un colom es posava a l’ampit de finestra . Quan va veure els ulls del colom el cor li va donar  un sotrac. Aquells ulls petits que la miraven fit a fit, llavors dintre seu vas sentir  una veueta que li deia...  “no t’angoixis jo t’ajudaré, t’ajudaré a sortir-te’n , et donaré la força  que et cal, serè la teva força interior, compta amb mi...” Després el colom va fer unes petites voltes per davant de la finestra i va enlairar  el vol. No entenia que li havia passat –M’estaré tornant boja- pensava; però dins seu es va sentir reconfortada, com si un alè de vida  hagués entrat al seu interior.

Les nenes van notar el canvi, alguna cosa havia succeït, la seva mare  estava més animada. Cada mati el colom feia una visita a la finestra de la cuina, si estava una estona i marxava de nou. Ella esperava la visita, ja que li renovava les energies i li donava força per seguir endavant. Mica en mica aquesta força es va aposentar  i va tornar a ser al dona forta i valenta que avia estat abans.

Sortia amb les nenes , passejaven, jugaven, també parlaven del pare d’una forma serena, ara ja podien fer-ho, i les nenes se les veia contentes almenys havien recobrat a la mare. Havien aprés a viure de nou les tres a gaudir dels petits moments de cada dia, havien tornat a riure, a passar bones estones , es tenien a elles mateixes,  sense oblidar-se mai del pare que en essència estava present en les seves vides.

Avui és un mati trist, el colom no ha fet acte de presència a la finestra, ni tampoc l’endemà ni l’altre. La dona el  troba a faltar, s’havia acostumat a la seva presència. De sobte escolta  una veueta dins seu que  li diu ... “ara ja no em necessites, ara ja has trobat la teva força interior per tirar endavant; sigues forta que jo des d’allà on sigui vetllaré per vosaltres.”  Una llàgrima li anava rodolant galta avall.

/13/04/2014/