dilluns, 18 de març de 2013

UN HOME A LA CUINA. PERILL!


Apa Ramon, avui t’has deixat atrapar en el compromís de cuinar una recepta qualsevol de cuina. I com malgrat els homes som capaços de cuinar, n’hi hi ha grans xefs de restauració en el nostre país, no crec que jo HI sigui entre aquests homes tant hàbils en la cuina.  
 
Caram! Quin encàrrec, fer la recepta de cuina d’uns entrants.  

Ara si que estic fumut!!!  

I ara per narrar aquest fet m’ha vingut a la memòria una historieta de Quino que malgrat la seva crítica, quasi sempre encertada, ens deixà als homes com en mala situació.  

Què puc fer jo? Un senzill homenot sense cap curset ni experiència de cuina. Demanar-li a la dona? Home, si ella ja en sap, a més seria fer trampa sobretot quant els cuiners de més renom del món són homes. Clar!!! Tots ells parlen de la cuina de l’àvia i com jo no he conegut cap àvia, ho tinc magre. A més enfront tinc com competidores unes senyores que sumen una tècnica i un art de cuineres d’anys. I també de manegar-se entre els fogons fent feliços als seus familiars. 

Bé, per tant, me’n vaig a comprar una bosseta de musclos per bullir. Eh!!! Millor que siguin de roca, que son més saborosos malgrat siguin més petits. 

Primerament, evitar els esquitxos de l’aigua en la pica de la cuina. No sé si sabeu que sóc una mica graponer com la majoria dels homenots acostumo a remullar el terra. Ostres, ja ho sé, ara direu que com tots els homes, pobres homes!! 

Tornem enrere, com sempre m’embranco amb altres detalls i perdo el camí. Bé, deia em dedico a deixar les closques netes de pegellida o plepes( Manoi amb el diccionari!!) i tota senyal de restes calcàries o de cordes. Això ho faig fins que la closca negre brilla en el seu color natural i es veuen les marques de creixement en les “conquilles”. 

Aleshores, una vegada fet aquest acurada neteja amb el màxim de polidesa poso els musclos amb una olla prou fonda per cabre els musclos i l’aigua sense borbollar fora del recipient. Ep, això també ho he après, a què ja sabeu com? Atenció hi ha persones que prefereixen fer-los al vapor més a mi m’agrada més una suau bullida per evitar tants i tants ensurts provocats  per una deficient depuració obligatòria en tot aquest tipus de marisc al ser trets del mar. 

Mentre, els musclos s’obren per l’acció de la calor del foc i ens ofereixen la gama del color de la seva carn: grocs, carbassats o vermellosos i es perfuma l’aigua amb  l’olor salobre del mar.   

Mentre és fa la cocció agafo un morter on poso una dent d’all i un rovell d’ou, afegeixo una mica d’aigua tèbia i amb la batedora ho eixato i ho barrejo, afegint oli fins a formar la mescla untuosa i groguenca de la maonesa. A mi, em satisfà més que sigui un xic picant d’all. 

Pobre de mi!! Si en vull fer de coses!! A veure posar la maonesa en una salsera i ràpidament...  

Clof, ostres ja s’ha caigut la closca de l’ou a terra emmerdant-lo!! Caram, a més hi he posat la sabata damunt. Com sempre!! 

Merda!! Ara al fer el picat de pebrot vermell, de verd i ceba m’ha caigut el ganivet. Prou asserenat! Que si no aquestes dones pensaran malament. Prou fama de sapastres que tenim només falta que ho escriguí!! Bueno, ara ho remeno una mica i poso una mica de vinagre per qui li agradi més fortet i omplo l’altre salsera.

Trec els musclos de l’aigua i separo les cloques posant les que conserven l’animalet en una safata i llençant les altres. Ho poso amb cura i fent maco. Miro de fer-ho quasi en el moment de servir per què la carn sigui encara suaument calentona i al mossegar-la és desfaci en la boca i ens provoqui aquella salivera dels menjars ben cuinats. 

Eiii!!! Com cantava el Julio, també acompanyo les dues salseres amb la seva cullereta, no penseu malament, per què encara us satisfaci més. 

BON PROFIT !!!

I ara què? Ens cruspim el musclos, la maonesa i el picat de pebrots. Hum, què bo!!

La dona agafa la safata i els plats i ho du a la cuina, de sobte un crit: RAMOOON- si així l’o repetida fins l’infinit, no com quan diu: Ramon- accentuant l’a amb veu dolça. M’apropo davant de tant peremptòria exclamació i observo.
¾    Què passa?- pregunto innocentment, mentre la miro estranyat.
¾    Què, que passa? Mira-t’ho- en diu en veu crítica. 

I guaito, a veure. He deixat l’aixeta de la cuina una mica oberta, i l’aigua regalima suau i dolçament a terra com una bonica cascada. També he trepitjat el líquid element i tot el terra és moll i brut. L’esclofolla de l’ou encara és per terra ara a més trepitjada i escampada. La batedora embruta amb restes de maonesa el pedrís i el ganivet caigut roman al sòl. Ah! La meva mà bruta de maonesa està marcada a les rajoles de la cuina.
¾    Ves, ves-te’n- I marxo trist i anorreat cap el sofà, prenc tristament el comandament del televisor i el premo distretament.
¾    Ostres!! Futbol- i em perdo en les coloraines de la pantalla i els comentaris del locutor. Concentrat com sóc encara escolto algun comentari des de la cuina.
¾    Homes! Homes! Més valia que ho fes jo.
¾    Si, reina. Si, reina- contesto mecànicament mentre el meu jugador preferit fa un gol. – GOOOL, GOOOOL, GOOOOOL- crido entusiasmat mentre a la cuina sento un renec i penso: Té raó, demà li compraré un ram de flors. 

Ai, Senyor, homes, homes i homes.  

Miquel Pujol Mur.
Berga, 12/03/2013.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada