dilluns, 25 de març de 2013

MEDITACIÓ A LA NATURA.


Aquesta tarda he decidit donar un respir al meu cos i també al meu enteniment. La meva quota (vull dir el racó dedicats als records) del cervell és ple de pensaments negatius. Les idees donen voltes dins el meu cap com la borla de les gorretes damunt els caps infantils que tanta gràcia ens fa. 

He sortit al carrer i al passar per davant la botiga del pastisser, el duodè m’ha donat una retorçada ferotge tot recordant un conte que fa pocs dies en van explicar sobre la toxicitat de les baies de boix.   

La tarda és tranquil·la i agradable. No hi ha núvols i la primavera, màgica estació de l’any per refer-se mentalment és suau i malgrat brilla el sol la seva escalfor només reconforta l’ànim sense  cremar la carn. 

Penso en el Joan, el meu amic de sempre, però reflexiono i recordo com de malament va acabar la darrera vegada que ens vam trobar. Ara resulta, al cap dels anys, que era enamorat de la que va ser per poc temps la meva primera dona, la Samantha. Total, em va deixar i va marxar amb un altre sense recordar-se’n ni del Joan ni de mi. Ara que vol que faci? No és va casar ell amb la meva germana? Per què, per ser més proper a la meva dona? Finalment la Carol també el va deixar i va marxar amb un cubà. Devia de donar-li millor tracte i sense donar tantes voltes amb la cunyada. Ostres? Ostres? Ostres? 

No, no em repeteixo, encara no! Abans de donar voltes a les cabòries mentals, he llegit en el manual sobre meditació, he de ser en el lloc adequat i aproximant-me a l’arbre triat m’he d’asseure, tancar els ulls i bufar repetidament buidant repetidament el meus pulmons.  

Per fi, he trobat l’arbre on he de posar en pau el meu cervell. Un cirerer florit, de belles flors rosades, gran i ben copat, i per sort encara amb tota la floració omplint les seves branques. La terra coberta per una suau capa de gespa em permetre estar blanament assegut.  

Poso la petita catifa damunt l’herba i m’assec. Creuo les cames, l’esquena dreta relaxada i els braços en posició de repòs. El cap dret mirant endavant però sense forçar gens els ossos del coll i espatlla. I començo a bufar repetidament mentre concentro el meu pensament en això que faig ara mateix. I començo a dir: Hum, hum, de dins el meu abdomen per anar pujant el ritme i canviar la zona d’alliberament. Després el pit i per últim faig ressonar les paraules  màgiques dins el meu cap.  

Passa una gran i acolorida papallona i revola davant els meus ulls. Fa voltes i la meva mirada segueix el seu voleiar de flor en flor. Escolto el cantar d’un ocell, que repica la seva cançó un i altre cop. Una lleugera aura, un suau fluix de vent, m’acarona dolçament i deixa en la meva cara la sensació com si fos la mà de la mare quan era petit. Que maca és la naturalesa! És el seu esperit qui en salva de la desesperança i aquesta forta sensació d’ofec. 

Vindran temps millors! I, per bé o per mal, tot tindrà una solució. No he arribat ni molt menys a la Nirvana somniada més m’he asserenat. Potser tampoc he arribat a res, ni relaxació ni tant sols al principi de l’inicií del què prometia el llibre. Però l’efecte meravellós que ha omplert el meu pensament ha estat l’estona que m’he asserenat amb el contacte de la natura. Més tard he de aconseguir el meu propi ideari que em doni la força per modificar la meva realitat. 

Suaument, cauen damunt meu, lentament com gotes de pluja pètals de les flors del cirerer.

Miquel Pujol Mur
 
 

1 comentari:

  1. Molt bona cosa aixó de meditar, i més en plena natura. Es qüestió de seguir-ho intentant, allunyant els pensament banals, per aconsseguir els màxims resultats.

    ResponElimina