dijous, 28 de març de 2013

DE RAMS A PASQUA

                                                                     No provis de tocar-me
                                                                            cap mot, si et sembla trist.
                                                                            Prou saps que no podries;
                                                                            el que he escrit és escrit.

                                                                       Salvador Espriu (Setmana Santa)
                                     
         
                                   Aquest matí, de la finestra estant,
                                   miro el carrer, la claror m’enlluerna;
                                   ombrel·les fan de sol dessota el sol
                                   encara primerenc.
                                                                  Branques daurades
                                   vinclen les fulles amb pes ensucrat
                                   tant a destemps d’una fruitada  insòlita
                                   que fa  delir mainada endiumenjada
                                   disfressada de gran que la passeja.
                                   Què en saben ell d’hosannes i de reis
                                   i remolins de poble que ara clama
                                   lloances i demà, amb oreig nou.
                                   idèntics llavis cridaran: que mori!

                                   Els infants només veuen llums de palmes
                                   i són feliços amb sabates noves.

                                                      ==========

                                   L’atri del temple és curull de parades
                                   de mercaders que venen a preu d’or
                                                 grapats de res.

                                   Els usurers s’amaguen a l’infern
                                   de túniques honrades bosses plenes
                                               òbols de vídua.

                                   L’enuig diví es torna gest humà
                                   que, irat, escales avall, va llençant
                                               munts de quincalla.

                                   Quan l’hagin mort falsejaran la icona
                                   i per trenta monedes la vendran
                                               prohoms de Roma.                             
                                                                                                                                                                           
                                                ============= 

                                   Les oliveres obren persianes
                                   a l’últim raig de sol d’aquest capvespre
                                   de dijous sant a l’hort.
                                                                         La quietud
                                   de l’aire no l’esquinça pas cap ala
                                   de gavina ni cap remor de mar:
                                   només se sent el trepig de la mort.
                                   Silenci ja s’atansa;
                                                                    Quan arribi
                                   el trobarà ben sol amb el seu calze
                                   de desamor al desert sense estrelles.

                                   Molt a la vora els amics s’adormen.
                                                                      

                                             ==========

                            Ens  hem rentat les mans tantes vegades
                                   que l’aigua sempre té color de sang
                                   i no ens adonem pas que la mirada
                                   pot clavar-se’ns al front com una espina
                                   mentre anem flagel·lant amb fuets
                                   la carn del Crist que trobem cada dia
                                   mig mort de fam i de fred al carrer.
                                   Nosaltres no!
                                                           Nosaltres no ho volíem...
                                   No volem pas ni holocausts ni guerres
                                   Ni crims ni esclavitud.
                                                                         Nosaltres no!
                                   Pilat tampoc!
                                                           Ho vol la massa folla.
                                   Ja n’hi ha prou!
                                                              Nosaltres a callar!
                                   Nosaltres al darrera de les portes
                                   closes de por amanyagant silencis.
                                  
                                                  ==========

                                   La nit empeny les hores del migjorn
                                   el sol acluca els ulls per a no veure
                                   l’immens dolor de l’home que s’esquinça
                                   els vels de l’ànima.
                                                                      Tot s’ha acabat.
                                   ha estat dit l’últim mot i ara el perdó
                                   ha davallat a tots els rius del món
                                   per la ferida; degotim d’amor
                                   inexhaurible.
                                                           Tot s’ha acabat, ja
                                   s’han acomplert profecies i oracles;
                                   la història resta escrita, inesborrable.

                                   Ara ens caldrà llegir-la poca poc
                                   sense modificar-ne ni una coma.
                                  
                                                 ==========

                                   Damunt dels còdols del camí fressat
                                   i ha la pell encastada de les hores;
                                   molts anhels sense flors, mots gavanyats
                                   a la pols d’un silenci sense pluja.

                                   Morir  poc a  poc,
                                                                      inútilment,
                                   sense deixar ni l’ombra d’una alzina,
                                   ni cap senyal que delimiti àmbits
                                   ni l’espurna d’un cos a flor de pell.

                                   Només presento amics, i per això
                                   viuré morint, si morint ressuscito.



                                    Roser Casals

2 comentaris:

  1. Uns versos que expresen molt bé els sentiments i els origens religiosos de la Setmana Santa

    ResponElimina
  2. És una setmana que, anys enrere, sempre la trobava molt llarga i molt trista, tot i la majestuositat del "Monument" que solien fer a les esglésies. Recordo sobretot que hi havia molts ciris i moltes flors. Ara és molt diferent i, també, a mida que un es fa gran les coses llargues s'escurcen.

    El versos magnífics!

    ResponElimina