LA FUGIDA

Va tancar la porta del cotxe d’una revolada, va arrencar el motor  i va fugir, calia que s’allunyés d’allà,  lluny,  no sabia on, però no es quedaria ni un segon més allà en aquell poble, ni en  aquella casa, on no la volien. Havia discutit molt fort amb els pares i deixava definitivament la casa familiar.

 

Tenia 19 anys, ja era major d’edat i podia escollir que volia fer; i sabia molt bé el que volia. Cantava en un grup musical i la setmana vinent enregistrarien el seu primer CD. Ella estava molt il·lusionada, la música era la seva vida,  encara que sabia que els pares mai entendrien que hagués deixat la carrera de farmàcia, que continuava la tradició de la família. Ella l’avorria estudiar i ja feia mesos que no trepitjava la Facultat.

 

Avui és va armar de valor i mentre  dinaven els ho va dir. Temia la seva reacció,  però no es pensava que fos tan violenta. Li van  donar un ultimàtum, o deixava totes aquestes  tonteries de la música i tornava a estudiar o ja podia buscar-se la vida pel seu compte. No s’ho va pensar massa i deixant el plat a la taula, va abandonar per sempre la llar familiar.

 

El cotxe s’allunyava d’aquella ciutat mitjana on havia viscut la seva infantesa i part de la joventut i on hi quedaven  tants records. Tenia un nus a la gola i les llàgrimes li negaven els ulls;  però havia de ser forta!  Tenia bons amics i sabia que podia comptar amb ells. L’esperava una vida dura, però li era igual , era jove i tenia la vida per davant, de coratge no li’n faltava  i volia tirar endavant seguint els seus somnis i il·lusions.

 

Estirada damunt del llit, en una habitació   d’aquella  petita pensió, encara plorosa i sanglotant pensava en el pares... “ potser un dia, amb el temps,  podré perdonar-los, però ara els odio profundament.”  Va agafar un vas amb aigua i una pastilla i ho va engolir coll avall. Després va tancar la llum i va intentar dormir.

 

-maig de 2012-