dimarts, 6 de març de 2018

LA BARRETA DE XOCOLATA

En sortir de casa la vaig trobar esperant-me a la vorera. Els seus ulls obliqües indicaven l’enveja que la devorava. Tal vegada, com la fam que devora els sentiments. Mirava la meva boca i la meva mà. Per què aquesta mirada tan fixa, vaig preguntar-me. Aleshores, babau de mi, vaig caure amb la raó del seu mirar.  

La meva mare m’havia donat per fer callar la meva xerrameca irrespectuosa i rondinaire una barreta de xocolata.  

Impacient vaig obrir-la i quan baixava per l’escala ja havia començat a llepar-la. Marronosos regalims de xocolata queien de la meva boca.  

Aleshores vaig sentir compassió de la seva fam, de xocolata, i remordiment per la meva joiosa ostentació. Sense paraules, la veritat és que  se m’havia fet un nus al coll. No sabia, ben bé, si era per sentimentalisme de la pena que transmetien el seus ulls obliqües o per què el xocolata m’ennuegava i impedia que em sortissin les paraules. 

Vaig estirar el braç i la meva mà li va entregar el meu tresor. 

Camí de l’escola ens passaven la barreta de xocolata l’un a l’altre. La gent quan ens veia creia que érem germans, malgrat la diferencia de raça. Els regalims de xocolata emmascaraven les nostres cares. 

Les nostres fisonomies, una xinesa i l’altra europea, anys després centraven una foto.  

Quan comença una coneixença mai se sap el seu final. Tot va començar per una barreta de xocolata. 

Miquel Pujol Mur

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada