dissabte, 31 de gener del 2015

UNA CITA A CEGUES

Estic una mica tèrbol, no sé què pensar de tot el que m’ha passat... Són les 5 del matí i encara no he pogut aclucar un ull. Però abans de seguir explicant tots els meus tràfecs, he de dir que jo, últimament, m’he aficionat  a les noves tecnologies. M’ha costat una mica, doncs ja no sóc de la primera volada, però vaig fent. Quan surto del treball acostumo a connectar-me a la xarxa. M’agrada el xat, el Twitter el Facebook... en fi, que el meu temps lliure el dedico a aquests afers.

Us he de confessar una cosa. Tot això em va molt bé per fer volar la imaginació. És molt divertit! Cada vegada que veig que volen saber coses del meu físic, em puc esplaiar. Un dia sóc ros amb els ulls blaus, un altra morè, atlètic, alt, guapo, simpàtic, jove... segons com em surt de la clepsa  en aquell moment.

EL passat dimarts, vaig començar a xatejar amb una noia. Sembla que hem congeniat bastant bé. A ella, però, no li he pogut dir mentides, ja que sembla molt sincera i a més, de seguida, va dir que em volia conèixer. Les nostres converses, de moment, són més aviat tímides.
Quines aficions tens? em sol preguntar.
Mira a mi m’agrada molt d’anar a caminar a l’estiu, i a la muntanya a esquiar a l’hivern.
Ah sí? Ostres, ben igual que les meves! Ja és casualitat i segueix demanant A tu t’agraden els animals de companyia? A mi m’encanten, tinc un gos un gat i un conill.
Amb el tema d’animals ens hi podem passar molta estona, i també amb d’altres coses  interessants. A tots dos en agrada el cinema, som molt catalanistes i lluitem per una Catalunya  independent. És com si, de sobte, hagués aparegut la meva mitja taronja.

Quina diferència amb les altres noies que he conegut! Normalment, d’entrada ja anem a sac. Sempre de cara al físic! Per això m’invento aquestes garrofes. Tot plegat... gairebé mai no acabo lligant amb cap d’elles. Quan tenen la meva foto i veuen que no sóc tan agraciat com elles voldrien.... a l’hora de trobar-nos, sempre hi posen qualsevol pega. Per això, últimament,  he  decidit de fer jo mateix la meva pròpia descripció, i m’ho passo bomba!

Però amb la Marisa, he començat a veure-ho tot d’un color diferent. Hem quedat per trobar-nos cap al tard, en un  bar, i ella m’ha escrit:
Podríem portar alguna distintiu per identificar-nos, per exemple una camisa blanca.
Sí, per què no? he respost jo hi estic d’acord.
Quan he arribat al bar de la cita, m’he situat a un cap de la barra i he començat a prendre  vistes. A l’altre costat hi havia un noi alt, molt eixerit, amb la camisa blanca i una ”pajarita” molt ben posada i, molt educadament, li he anat a demanar:
Si us plau, que em podries servir una cervesa?
No amic, jo no sóc el cambrer ha deixat anar, sense pensar-s’ho gaire.
Perdona, m’havia semblat...
Sí, és fàcil de confondre’s.

Per fi ha arribat una noia que portava una flamant  camisa blanca. El cor m’ha fer un salt!  Semblava una mica confusa mirant un cantó i l’altra. Jo he començat a apropar-m’hi, però ella ha anat directa al suposat cambrer. He pensat  que també s’equivocava, però... per sorpresa meva, han encetat una conversa i, amb un vist i no vist, s’han esfumat del bar.

Tot plegat, no m’ho trec del cap, i com que no hi ha maneres de dormir, decideixo llevar-me i obrir el maleït ordinador. El primer missatge que trobo és d’ella que em diu:
-La nostra cita ha estat fantàstica. Estic convençuda que ets l’home de la meva vida!

 18 de novembre de 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada