Estic una mica tèrbol, no sé què pensar de tot el que m’ha passat... Són
les 5 del matí i encara no he pogut aclucar un ull. Però abans de seguir
explicant tots els meus tràfecs, he de dir que jo, últimament, m’he aficionat a les noves tecnologies. M’ha costat una mica,
doncs ja no sóc de la primera volada, però vaig fent. Quan surto del treball acostumo
a connectar-me a la xarxa. M’agrada el xat, el Twitter el Facebook... en fi,
que el meu temps lliure el dedico a aquests afers.
Us he de confessar una cosa. Tot això em va molt bé per fer volar la
imaginació. És molt divertit! Cada vegada que veig que volen saber coses del
meu físic, em puc esplaiar. Un dia sóc ros amb els ulls blaus, un altra morè,
atlètic, alt, guapo, simpàtic, jove... segons com em surt de la clepsa en aquell moment.
EL passat dimarts, vaig començar a xatejar amb una noia. Sembla que hem
congeniat bastant bé. A ella, però, no li he pogut dir mentides, ja que sembla
molt sincera i a més, de seguida, va dir que em volia conèixer. Les nostres
converses, de moment, són més aviat tímides.
Quines aficions
tens? em sol
preguntar.
Mira a mi
m’agrada molt d’anar a caminar a l’estiu, i a la muntanya a esquiar a l’hivern.
Ah sí? Ostres,
ben igual que les meves! Ja és casualitat i segueix demanant A tu t’agraden els animals de companyia? A mi m’encanten,
tinc un gos un gat i un conill.
Amb el tema d’animals ens hi podem passar molta estona, i també amb d’altres
coses interessants. A tots dos en agrada
el cinema, som molt catalanistes i lluitem per una Catalunya independent. És com si, de sobte, hagués
aparegut la meva mitja taronja.
Quina diferència amb les altres noies que he conegut! Normalment, d’entrada
ja anem a sac. Sempre de cara al físic! Per això m’invento aquestes garrofes. Tot
plegat... gairebé mai no acabo lligant amb cap d’elles. Quan tenen la meva foto
i veuen que no sóc tan agraciat com elles voldrien.... a l’hora de trobar-nos,
sempre hi posen qualsevol pega. Per això, últimament, he
decidit de fer jo mateix la meva pròpia descripció, i m’ho passo bomba!
Però amb la Marisa, he començat a veure-ho tot d’un color diferent. Hem
quedat per trobar-nos cap al tard, en un bar, i ella m’ha escrit:
Podríem portar
alguna distintiu per identificar-nos, per exemple una camisa blanca.
Sí, per què no? he respost jo hi estic d’acord.
Quan he arribat al bar de la cita, m’he situat a un cap de la barra i he començat
a prendre vistes. A l’altre costat hi
havia un noi alt, molt eixerit, amb la camisa blanca i una ”pajarita” molt ben
posada i, molt educadament, li he anat a demanar:
Si us plau, que
em podries servir una cervesa?
No amic, jo no
sóc el cambrer ha deixat anar,
sense pensar-s’ho gaire.
Perdona, m’havia
semblat...
Sí, és fàcil de
confondre’s.
Per fi ha arribat una noia que portava una flamant camisa blanca. El cor m’ha fer un salt! Semblava una mica confusa mirant un cantó i
l’altra. Jo he començat a apropar-m’hi, però ella ha anat directa al suposat
cambrer. He pensat que també s’equivocava,
però... per sorpresa meva, han encetat una conversa i, amb un vist i no vist, s’han
esfumat del bar.
Tot plegat, no m’ho trec del cap, i com que no hi ha maneres de dormir,
decideixo llevar-me i obrir el maleït ordinador. El primer missatge que trobo
és d’ella que em diu:
-La nostra cita ha estat fantàstica. Estic convençuda que ets l’home de la
meva vida!
18
de novembre de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada