divendres, 23 de gener de 2015

CAMINANT PER L’ALT URGELL. CAMÍ DE LLETÓ.

Una vegada més vam sortir en el propòsit de conèixer una petita i perduda església. La vertadera fe no necessita grans espais. Aquest cop era l’església de Sant Esteve, del lloc despoblat de Lletó.

 
Vam arribar a Vilanova de Banat, poble situat per sobre de la Seu d’Urgell, en les vessants de la Serra del Cadí. Van deixar el cotxe aparcat i com sempre carregats amb els estris oportuns van començar el nostre camí. 

La pista està inclosa dins el Boucle del Lletó, una ruta apropiada per bicicleta de muntanya. Dóna la volta a Ortedó, Lletó i i Vilanova de Banat. 

La pista de terra en el seus inicis és força plena de pedres soltes, però una vegada passada la cruïlla del cementiri el terra es va allisant i permetia caminar sense cap obstacle als peus. 

Enseguida l’altura ens permet una bona panoràmica de la sotalada carretera que condueix a Andorra. Igual com si fóssim unes àligues atalaiant des de les alçades. A l’altre cantó de la carretera i el Segre els cims del Pirineu. 

El camí en principi és vorejat de boixos, per canviar a alzines i finalment en els llocs més elevats el pi negre domina el bosc.
 
Molts troncs són caiguts a terra. Alguns, molts pocs, es veuen tallats per la mà de l’home però la majoria són caiguts per la força del vent i les tempestes. Com en la vida la tria és indiscriminada, davallen els dèbils, siguin grans o petits. Es salven els que són forts i els que la seva joventut els permet vinclar-se i tornar-se a adreçar.  

 
En arribar dalt de la costeruda i continua pujada, els nostres ulls, visionarem les valls fondes de la serra del Cadí, cobertes de color verd de l’herba en variades tonalitats. Aquest és un bon any, a causa de la pluja, per admirar la gama de verds de la naturalesa. Davant nostre, a l’altre costat de les carenes, veiem el santuari del Boscalt que vam visitar fa pocs dies.  

Seguint el camí, una petita costat avall, visionarem les cases del poble. Poc després reprenien la pujada i finalment són al lloc que volem visitar. La primera casa està renovada i en condicions, potser com a casa rural, no ho sabem. La resta de les cases tret algun cas aïllat tenen els sostres caiguts. En molts casos les parets es mantenen dempeus com a record de la gent que va habitar-les.  

Seguint un petit caminoi marcat entre l’herbei arribarem a les restes de l’ermita. El portal sense porta ens permet veure l’interior de l’edifici. Tot és una ruïna. Per les fustes s’endevinava l’existència d’un antic cor, ara enfonsat. L’altar, només ens mostra la seva forma molt malmesa.  

Al cost de la porta d’entrada unes escaletes de rajola ens permeten donar un cop d’ull al cementiri curiosament més alt que l’església.  Entremig de la herba que cobreix l’espai destaquen un parell de nínxols sense estrenar.  
 

Asseguts en un pedrissos fem una mossegada al nostre esmorzar. Creiem que ens l’havíem ben merescut i en acabar tornàvem a desfer el camí fins a Vilanova de Banat. 

Curiosament a la tornada quan ja coneixes el camí la pressió psíquica disminuex i frueixes més de l’entorn. 

Aubérria, en el proper Turó Galliner desenvolupa jornades d’observació d’aus. 

Un altre racó del nostre país que no coneixíem. 

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada