dimecres, 28 de gener de 2015

FIRA DE LA PURÍSIMA A GIRONELLA.

El dia 8 de desembre, en aquest any ha estat el dilluns, es celebra una festa de gran tradició en el Berguedà la Fira de la Puríssima a Gironella. 

Assabentats per una publicitat, de les moltes que anunciaven el esdeveniment, vam decidir viure-la des del seu principi. 

A les 9 del matí s’inicià la Fira, amb el llançament de tres coets, com anunci d’un dia gran pels habitants de Gironella i de les poblacions veïnes. 

A la mateixa hora a la part baixa del poble es realitzava la 27ª Trobada de Gegants i Grallers amb una nombrosa assistència de Gegants de Navarcles, Olost de Lluçanès, Navàs, Sant Feliu Sasserra, Prats de Lluçanès , Masnou, Montmajor, Cardona, Santpedor, Taradell, Espinalbet, Puig reig i Gironella. Talment la flor i nata dels gegants del Bages, Osona, Lluçanès i els propis de les nostres contrades berguedanes. 

Esperant el seu moment estel·lar eren exposats a la plaça de l’estació. Feien de veritat patxoca, veure’ls tan alts i tan eixerits, més d’una mossa se’ls mirava amb admiració. “Quin padrins més ben posats i a més vestits de gala”. Llastimosament per les noies que els volguessin conquistar, cadascun portava la seva geganta al costat, que vigilava que cap no perdés el camí. 

Nosaltres, humils mortals, pujarem per les escales que des del pont vell porten fins la plaça de la Vila. Pel camí, en un racó de molt pas, veiérem la grossa olla on és cuinava el plat nadalenc típic del Berguedà: el blat de moro escairat. Desprenia una flaire que ens invitava a menjar-ne força. Aquest any es celebra el 25è aniversari de la Festa de l’escudella de Blat de Moro escairat, batejada com “El Plat de la Pau”. 

Però nosaltres, amb el desig de menjar un bon tall de botifarra* a la brasa, damunt de una torrada de pa acabada de fer i adobada amb un bon allioli de codony, van deixar per després les excel·lències culinàries del Blat de Moro escairat. 

Mentre menjaven el nostre econòmic (per preu) i saborós tiberi observàvem el muntatge d’alguna de les més tardanes parades de la fira i també, perquè no, el pas de riu Llobregat. Aquest dies a causa de les fortes  pluges baixa amb tota la seva llera plena de riba a riba, això sí, l’aigua un xic marronosa. 

Amb l’estomac ple, donàvem una volta pels carrers i places de l’entorn observant mil i una meravella gastronòmica de formatges, embotits, vi i cervesa. Apartant-nos una mica del lloc de productes mengívols deambulàvem per les parades d’herbes medicinals, roba, calçat i tants i tants articles necessaris en una casa. Una reminiscència dels anys passats, quan les fires proveïen de moltes de les coses necessàries per viure a pagès.  

I en el nostre circuit veiem una de les nostre dèries, la porta lateral tancada de l’església nova de Santa Eulàlia. La principal, no, la del costat de pedres escrostonades i erosionades, que no van poder fer res més que acaronar-les, apreciant la seva arenosa composició. Però com veure una església, testimoni de la fe, ens fa gaudir, no van poder fer res més que entrar-hi i meravellar-nos de la seva grandesa i continguda riquesa visual. Els vitralls per on entrava el sol donaven color i vivesa la nau. El púlpit és una peça remarcable. Ens va plaure molt visitar-la. 

En sortir de l’edifici religiós les nostres passes s’encaminaren cap el bar a prendre un tallat, perquè després d’esmorzar el caminar ens havien deixat un lleuger espai per omplir. Sense pecar de mentider, he de dir, que era adient prendre una beguda ben calenta per entonar el cos del fred ambient.  

En sortir del bar i ja davallant cap el pont encara vam aprofitar per visitar l’antiga església i la exposició de pessebres que s’hi celebrava. 

En baixar van gaudir del plaer immaterial de saludar a unes persones conegudes. Un matí ben aprofitat. 

Una hora de la vida, potser una mica més, quina importància té. Un breu moment en que vam gaudir de la vida i la festa d’un poble. Un petit instant, davant de la immensitat del temps, malgrat que els humans pequen per voler materialitzar-lo. Tant o més breu que el refulgir d’un llamp. 

*He escrit botifarra per fer-ho com el full publicitari, cosa que m’ha estranyat, ja què també sé que a les contrades de Berga, preferentment la seva capital, se’n diu “tastet” 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada